Si existís un purgatori per als grans fills de puta de la història, hauria de ser de dimensions estratosfèriques, perquè, tal com deia la cançó, “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. Coneixem molta gent que habitaria en aquest poc prestigiós espai, des de dictadors fins a veïns, àrbitres de futbol i altres emblemàtics personatges, com per exemple aquelles persones que, sota el paraigua del poder, van experimentar amb humans onejant la bandera de la investigació com a excusa, per ajudar que l’espècie fos millor, més pura. El primer nom que ens ve al cap és el de Josef Mengele, metge que va perfeccionar els mètodes de tortura i d’extermini als camps de
concentració nazis. En Mengele apareixia com a protagonista en la novel·la de Ira Levin The boys from Brazil (1976), que va tenir la seva versió cinematogràfica dos anys després amb Gregory Peck interpretant-lo. La història és de ficció i no s’endinsa en totes les barbaritats que va cometre durant la guerra i després a l’exili a Sud-amèrica, fent experiments genètics i induint malalties a dones embarassades que parien infants deformats i malalts. La ficció ens explica la clonació de nens amb l’ADN d’Adolf Hitler i com intenten repetir l’ambient i les situacions familiars que va viure el dictador per crear un nou Führer .
Per desgràcia l’alemany era un aprenent al costat de Shiro Ishii, membre de l’Esquadró 731 de l’exèrcit japonès i microbiòleg, que va centrar la seva investigació en com reaccionava el cos humà davant les situacions més esperpèntiques, terrorífiques i malaltisses possibles. Només com a exemple us en comento un: va realitzar una autòpsia a un nen mentre era viu, va escollir-ne un de mut per no haver d’escoltar els seus crits. Podeu descobrir gran part de la seva bogeria a la pel·lícula Hei Tai Yang 731 (1988) traduïda a l’Estat espanyol amb el títol de Los hombres detrás del sol. La llegenda diu que l’escena que us he anomenat de l’autòpsia va ser filmada amb un cadàver autèntic, que el director va esperar per filmar-ho a tenir el cos real d’un nen mort.
Completa el triplet de cabrons en Paul Schäfer (1921 – 2010), alemany de naixement que va treballar per al Tercer Reich i va emigrar a Xile el 1961, fugint d’unes acusacions de pederàstia que el podien portar a la presó. Havia fundat una secta en què ell s’autoanomenava l’únic interlocutor amb Déu; de fet considerava que el creador parlava per la seva boca. Els seus seguidors creien fermament en ell; com sol passar, tenia una part de seducció important, tot i que després mantenia la motivació dels feligresos amb mètodes agressius. Quan arriba a Xile troba una terra d’acolliment que no li posa cap problema per establir-se, manté una petita comunitat amb el nom Colonia Dignidad formada per persones d’origen alemany. Té una bona relació amb els militars propers a Pinochet; per tant, a partir del 1973 la seva Colonia Dignidad es convertirà en un lloc de reclusió i tortura utilitzat pel govern en contra dels rebels. Aquesta és la història que ens explica Colonia (2015), dirigida per Florian Gallenberger, amb Daniel Brühl, Emma Watson i Michael Nyqvist, que interpreta perfectament el cap de la secta.
La pel·lícula es divideix en tres parts ben diferents. Arrenca amb una història d’amor una mica apegalosa, massa maca i revolucionària, que acaba malament. La parella és conduïda als camps de refugiats durant el cop d’estat a Santiago de Xile. Allà rememorem escenes semblants a les de Missing (Costa-Gavras, 1982), i el noi és conduït a Colonia Dignidad per a la seva reeducació. La segona part del film, la més interessant, descriu la vida dins la comunitat, i coneixem en Paul Schäfer. La noia s’infiltra en la secta per intentar salvar el seu xicot, la planificació de la fugida i l’intent de dur-la a terme és la tercera part del film, que em va recordar una de les escenes estel·lars de la filmografia de Hitchcock, la de l’escapada en bus de Cortina rasgada (1966), salvant totes les distàncies possibles, és clar. Colonia és un film molt recomanable, millor del que sembla a priori, però que es queda a mitges en molts aspectes i que desaprofita una bona història. Tot i això, ja tenim un nou director per seguir de ben a prop que quan encara no tenia trenta anys ja va guanyar un Oscar amb el curtmetratge Quiero ser (I want to be…).
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1