Comencem perbocant l’esmorzar d’aquest matí. Era molt difícil adaptar el còmic de Garth Ennis i Steve Dillon, Preacher, gairebé impossible. Molt complicat. Els seus seguidors –que ens havíem empassat els números del còmic a mitjans dels anys noranta– se’ns desmanegaven els ossos només veient el tràiler de l’AMC. «Serà una merderada monumental», pensàvem. Una bossa d’escombraries pestilent. Un nyap. Passarà com a Constantine. Cancel·lació assegurada.
De raons, en teníem a grapats. Primer, Preacher és un còmic amb la paradoxa que, tot i que cridava per totes bandes una adaptació televisiva, tenia la dificultat de trobar aquella balança entre el sentit de l’humor inherent i la violència gràfica. Segon, hi havia unes quantes escenes que tot i que eren molt cinematogràfiques podien quedar en un pedaç digital a la pantalla. I tercer, tots teníem al cap que traslladar en imatges en moviment els episodis claus de Preacher era com si ens robessin l’ànima.
Després de Swamp thing i Sandman, Preacher és el còmic més influent de l’editorial Vertigo. El seu personatge principal, Jesse Custer, apareix al rànquing dels deu antiherois més preats de la novel·la gràfica americana. L’espai per on es mou és Annville, poble de Texas amb uns habitants deixats de la mà de Déu. Uns desgraciats, vaja, com el famós Arseface (cara de cul), que combina el rostre desfigurat amb una personalitat dolça i patèticament tímida, o el fantasma de John Wayne, o un retardat mental de quocient intel·lectual zero que es creu descendent de Jesús de Nazaret, o uns nens vudú terrorífics o els psicogòtics, o, o, o, o…
Cada número, una joia. Com pot adaptar aquesta gemma l’AMC? I per què?, clamàvem tots. Ben simple; la cadena busca el relleu de l’èxit de seguiment i beneficis econòmics que li ha reportat fins ara The walking dead, una sèrie basada en el còmic de Robert Kirkman que denota moviments repetitius de cansament i tedi i que haurà de cancel·lar tard o d’hora, ja que tot s’acaba en aquest món com diria més d’un filòsof bastard.
Els primers episodis de Preacher han estat més que potables. Els colors i la violència del còmic es mantenen fidels amb uns quants canvis en la trama i retoc dels diàlegs per adaptar-lo amb més comoditat a la pantalla. Un miracle, una visió de Déu i de tots els sants. Ha passat l’impossible.
Del que estem gairebé segurs és del fet que l’AMC no posarà mai a la televisió la idea principal de Preacher que és: nens, Déu no us estima. Poseu-vos-ho al cap d’una punyetera vegada. Aquesta entitat religiosa catòlica omnipotent i eterna per la qual pregueu tant els diumenges, Setmana Santa i Nadal no us ajudarà mai, ben al contrari. Déu s’assembla al diable. O és el diable.
També oblideu-vos de veure el personatge Jesus DeSade, el líder del grup hedonista Gomorrah, centrat a submergir-se en els plaers humans més escabrosos. No us explico els detalls de la secta Gomorrah. Val més que els busqueu per internet o llegiu el còmic. Ni la bastardia més extrema pot combregar amb la seva forma de vida salvatge. L’AMC farà bé de deixar-los totalment de banda.
I a gaudir, que la sèrie promet.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo