La campanya insigne d’Estrella Damm, Mediterràniament, o Mediterranalment per als amics, ha aconseguit generar, any rere any, un debat al voltant de l’estrena del nou espot de l’estiu, una controvèrsia estúpida alimentada amb passió per defensors i detractors gràcies a l’incessant protagonisme de les xarxes socials. Aquest ha estat, sens dubte, el gran triomf de la marca, que fa bona aquella premissa fonamental que els estudiants de publicitat assumeixen ja en les primeres classes de tan sobredimensionada carrera: és igual que se’n parli bé o malament, el que és realment important és que se’n parli. En aquest sentit, Estrella Damm ha dissenyat una estratègia magnífica que cada any ha convertit l’estrena del seu nou espot en una fita ineludible que fins i tot supera la qualitat del producte (que complicat, ui sí…!) i que, en conseqüència, serveix per inaugurar l’estiu amb la mateixa eficiència que les inèdites notícies de cada any sobre víctimes de balconing, taurons extraviats a la Costa Brava o l’arribada d’aquella calor tan inesperada en aquesta època que sembla que ens ha d’exterminar. Els seus espots, a més, s’han permès alliçonar-nos sobre com hem d’enfocar la vida amb uns eslògans que semblen frases d’autoajuda encunyades per un Paulo Coelho posat fins al cul de coca. De llardons, de la de menjar, no la liéssim ara…. I aquí rau el quid de la controvèrsia; no en el tall de la coca, és clar, sinó en uns espots que fins ara semblaven ideats en un estat d’eufòria tan aliè al context del moment que ofenien, i amb uns personatges protagonistes tan irreals i caricaturescs que riu-te’n tu de les noves tortugues ninja. Ni més ni menys.
La gràcia de l’espot d’enguany és que aconsegueix abandonar, per fi, aquesta innegable voluntat idiotitzadora del públic o del consumidor potencial exposant una història senzilla, ben escrita i executada, i amb un eslògan que és alhora una veritat com una polla que, lluny d’ofendre’ns, ens convida a aturar-nos, ni que sigui per un petit moment, per reflexionar sobre la nostra vida: la felicitat la tenim davant nostre, en les coses petites. El sempre genial Jean Reno (el doble envellit del cupaire Antonio Baños?) interpreta un actor presumptuós i egocèntric que roda un espot per les nostres costes i que, òbviament, ha oblidat fa temps allò que realment el fa feliç. Laia Costa és una guia que s’encarregarà de recordar-li on ho pot trobar, per exemple, és clar, en la nostra cuina, les nostres costes i la nostra cervesa preferida i txatxipiruli del món mundial. Aquesta mena de Lost in translation comercial i en versió happy ens ofereix, fins i tot, una inesperada subtrama entre l’estrella i la guia (que resulta ser una aspirant a cineasta), que desemboca en l’oferiment del primer per col·laborar en un curtmetratge escrit per la segona. Massa Ventafocs, massa sucre –com la mateixa cervesa, pel meu gust–, però ho acceptem com a animal de companyia pel to amable, entranyable i honest amb què s’acaba embolcallant el conjunt. I és que s’agraeix aquesta nova línia, aquesta senzillesa, aquest oblit del hipster i del neopijo amb barret de palla al cap ballant com un cocaïnòman la cançó del grup de l’estiu. Fins i tot el moment musical està ben encaixat, amb molta més naturalitat, i si no fos perquè coincideix en el metratge amb un exageradíssim i ridícul product placement, quasi passaria desapercebut. Tot això s’agraeix, i molt.
El director i guionista que signa el, malgrat tot, prescindible encàrrec (segueixo sense entendre per què haig de perdre deu minuts de la meva vida per veure un curt de quasi quinze minuts quan n’hi hauria prou amb un espot de mig minut) no és altre que l’Alberto Rodríguez, autor de grans joies del cinema policíac espanyol recent com
Grupo 7 i La isla mínima. I, és clar, la cabra tira a la muntanya, que diuen, fet que es constata en l’obertura i el tancament de l’espot que hi ha dintre de l’espot, paròdia d’una escena arquetípica dins l’univers Bond i que, amb només 20 segons i un espia amb bartola prominent com Jean Reno, supera en estil, gràcia i savoir faire les quatre darreres pel·lícules protagonitzades per Daniel Craig. La manera com Reno enuncia la frase final mirant a càmera, amb gest de no acabar de creure’s massa el que diu, és d’aplaudiment. El millor de la vida és saber gaudir de les petites coses…. De vegades. Mal que em pesi, ningú pot rebatre això, per molta Estrella que sigui. I sí, m’enfado i no respiro.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat