L’any 2012, a Miami, Rudy Eugene, de 31 anys, va ser trobat quan ja havia devorat el 75% del rostre d’un sense sostre. Quan la policia va arribar li va disparar diversos trets a la cama, però en veure que no hi havia cap reacció per part de Rudy van disparar-li un tret que va posar fi a la seva vida. Més tard van descobrir que Rudy estava sota la influència d’una substància anomenada metilndioxipirovalerona, més coneguda en els ambients ionquis com “droga caníbal”.
No sé si el director de Summer camp, Alberto Marini, guionista de Mientras duermes i productor de REC, de Jaume Balagueró ─en aquesta ocasió convertit en productor executiu─, es va inspirar en aquests fets per fer el pas a la direcció, però em va fer la sensació que no en va saber traure el màxim profit, de la història.
Summer camp ens situa en un campament d’estiu d’inmersió lingüística en l’anglès a les terres de Lleida (a jutjar per la matricula del cotxe) on quatre joves monitors es preparen per rebre els nens. Aquí tenim el guapo guaperes (un Andrés Velencoso que, per sort, no dura massa), l’amic no tan guapo (Diego Boneta, Scream queens), la noia independent (Maiara Walsh, Los muertos del hambre) i la pija filla de papà (Jocelin Donahue, The living), que aviat es troben que, sense solta ni volta, es converteixen en una mena de zombis amb ganes de matar el primer que se’ls posi al davant.
La pel·lícula, que dura 86 minuts, permet anar directament al gra, i el fet que la mutació sigui temporal i es vagin canviant els rols de caçador a caçat permet que l’espectador no acabi de tenir la total sensació que s’està avorrint. Però errors de direcció o producció –com ara el fet que el personatge a qui han taladrat el peu ajudi a caminar el que s’ha torçat el turmell mentre qui no té res no fa res–, la previsibilitat dels ensurts, la fastigosa càmera epilèptica cada cop que surten els infectats i, sobretot, la falta d’una construcció dels personatges fa que Summer camp passi del que podria ser una bona idea, barrejar el cinema de zombis amb el subgènere slasher, a una pel·lícula més de por, amb tocs humorístics i que només pot arribar a distreure –que, fet i fotut, deu ser la idea de Marini–. El millor del film és el final, en què primer et fan pensar que s’han conformat amb el tradicional desenllaç, però després aposten per un final pervers.
Resumint, Summer camp es queda a mig camí de films com la saga REC i de sèries com Scream queens, que aportaven una fresca comicitat al gènere. Una pel·lícula que ni dóna ensurts ni és humor negre, que no acaba d’avorrir del tot però que acaba sent molt descafeïnada.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats