Deixeu-me que comparteixi amb tots vosaltres el moment personal que passo. A l’octubre seré pare per primera vegada. Sí, als 40 anys m’hauré de fer càrrec d’una nena, Déu ens agafi confessats ─a mi i a ella─. Aquest fet m’ha fet plantejar algunes coses, com per exemple l’educació que li vull donar. De moment no tinc gaires coses clares, però n’hi ha dues que sí.
La primera és el tema nois ─que aquests ja me’ls conec prou bé─. Quan sigui l’edat en què comenci a portar nois a casa tinc clar que hauran de passar un rigorós test, que encara estic redactant i que els bastards espero que m’ajudin, però que inclourà preguntes com ara: «Quin és el teu Doctor preferit?», «El capítol VII de Star wars és un reboot, un remake o un homenatge?», «Batman o Superman?», «Stark, Lannister o Bolton?» i unes quantes més. Serà un test tipus carnet de conduir, en què només es podran fer dos errors en l’examen teòric i cap en el pràctic.
La segona cosa que tinc clara és que si la Leia ─sí amics, aquest és el nom que la meva filla portarà orgullosament per tota la galàxia─ em ve i em diu que vol fer ballet el primer que rebrà seran dos clatellots i, tot seguit, l’agafaré i la portaré a casa del veí, que és pagès, i li diré que la posi a llaurar camps, a fer parir les vaques, a inseminar truges o el que li sembli, sempre que li tregui aquesta bajanada del ballet del cap.
I és que tinc motius per fer això. Primer perquè encara tinc força recent la pel·lícula Cisne negro, de Darren Aronofsky, i després perquè acabo de veure Flesh and bone, una sèrie de Starz en què surt de tot menys seny.
La sèrie segueix la Claire (Sarah Hays, que ja havia participat a Cisne negro) en la seva arribada a la fictícia American Ballet Company de Nova York. Allà ràpidament és descoberta per en Paul (Ben Daniels), el capritxós i dèspota director artístic de la companyia que decideix organitzar un espectacle al voltant de la nova promesa. Tot això passa mentre a les seves companyes se’ls menja l’odi i l’enveja per dins ─i en alguna ocasió també per fora─, la veterana prima ballerina russa es posa histèrica davant la possibilitat que la jubilin i el germà de la Claire arriba de l’exercit i li fa reviure traumes del passat. A tot això s’hi ha de sumar que, si durant el dia algunes ballarines utilitzen la barra horitzontal per practicar i escalfar, de nit utilitzen la barra vertical només per escalfar, en aquest cas els clients d’un club de striptease.
La creadora Moira Walley-Beckett, que va guanyar un Emmy per un dels guions de Breaking bad, amb Flesh and bone construeix una història fosca el món de la dansa, ple de conflictes, odis, sofriment i personatges traumatitzats, en què les drogues són fàcils d’aconseguir, el sexe no és sempre agradable i amb una violència tant verbal com física força abundant. Fins i tot els títols dels capítols són de terminologia militar: Carne de cañón, Desaparecido en combate o Tierra arrasada.
No, Flesh and bone no ens aporta res nou al gènere, però el gran treball de fotografia, el fet que la majoria d’actors, incloent-hi l’actriu principal, hagin estat primer ballarins de ballet professionals i després actors, i la cruesa que traspua a la sèrie la fan molt recomanable. El problema? Que no podrem gaudir d’una segona temporada, ja que els elevats costos de producció ─la majoria destinats a la seguretat dels ballarins─ han fet que la cadena Starz l’hagi cancel·lada. Però no patiu, que si bé la sèrie es va pensar per tenir una continuïtat, l’han sabut acabar molt bé.
I recordeu… les nenes que facin pòntig, escalada, rugbi o natació, però no deixeu que s’acostin a una escola de dansa!!!
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats