Lance Armstrong era un déu per tots els seguidors del Tour de França. Per molt que Indurain marqués tota una generació, que reaccionàvem cridant el seu nom a cada ciclista amb qui ens creuàvem, la figura del corredor nord-americà sobrepassava qualsevol dels anteriors herois del Tour, fins i tot els locutors espanyols l’anomenaven “el extraterrestre” (igual que ara passa amb Messi).
The program no parla només de la caiguda del Déu Armstrong, sinó que també toca el voraviu a un dels esdeveniments esportius més importants del món. La trama fa un seguiment al muntatge d’Armstrong per aconseguir ser el millor ciclista de la història i la seva obsessió per guanyar, sense tenir en compte l’ètica, que el porta a fer totes les trampes possibles, amb la complicitat dels seus companys, els directors d’equip i també d’alguns membres de l’organització del Tour, que amagaven informació i acabaven sent còmplices dels tramposos que es dopaven. Per veure quin és el nivell de dopatge a la cursa francesa, des del 1998 hi ha hagut nou guanyadors, dels quals cinc han tingut alguna sanció per haver fet servir productes prohibits. Entre ells cal recordar Alberto Contador, i l’anomeno perquè al film queda retratat: s’hi mostra un personatge xulesc, irrespectuós i prepotent quan guanya el seu primer Tour.
La vida d’Armstrong és tan coneguda que la pel·lícula perd força a partir del quart d’hora, una vegada veus per què comença a prendre drogues per millorar el seu rendiment ja se sap com es va desenvolupat la trama i deixa de tenir interès. Han volgut fer una pel·lícula sense mostrar cap moment dramàtic, no coneixem ni la seva família, ni la vida fora del ciclisme, ni apareix Girona (la seva ciutat d’acollida durant força temps). Suposo que era complicat introduir elements que ens mostressin un esportista humà, amb vida pròpia i no només una persona amb un objectiu i un pla per aconseguir-ho. Fins i tot la seva relació amb el càncer de testicle que va tenir queda en un segon pla i no aprofiten el gran impacte emocional que podria tenir, prefereixen deshumanitzar-lo mostrant com menteix, fins i tot, quan parla de la malaltia.
La pel·lícula està basada en el llibre del periodista David Walsh, que s’hauria pogut dir Jo ja ho havia dit perquè s’esforça a demostrar que ell era l’única persona que desconfiava del ciclista de Texas. Cinematogràficament parlant tampoc és un producte per tirar coets. Stephen Frears la dirigeix, el director més irregular de la història del cinema, amb el permís de Ridley Scott. Hi ha unes quantes escenes que estan molt ben aconseguides, sobretot les de les primeres curses, però no superen les reals, que estan més mal filmades, però que tenen més acció. Per la resta, res per destacar, han buscat un actor mediocre (Ben Foster) a qui maquillen i aconsegueixen que tingui una gran semblança amb l’original, també tenen la participació anecdòtica de Dustin Hoffman i Guillaume Canet. El millor és Jesse Plemons interpretant Floyd Landis, ciclista que també va guanyar un Tour, se li va retirar per dopatge i que segurament mereixia una pel·lícula sobre la seva vida.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1