“Tota literatura és autobiogràfica” deia William Burroughs, tot cinema amb vocació artística diria que també. Com diu Portabella “jo sempre porto la meva condició de cineasta al damunt” i crec que tot cineasta projecta les seves circumstàncies biogràfiques en les seves pel·lícules. Dit això, algunes pel·lícules tenen més càrrega personal que d’altres i en la filmografia de Richard Linklater Everybody Wants Some és la que més càrrega autobiogràfica conté. Si es pregunten el perquè, és senzill, Linklater igual que el protagonista de la pel·lícula també va rebre una beca per a incorporar-se a un programa de beisbol d’una universitat a Houston tot i que a ell una lesió li va truncar la carrera, va anar a treballar a una plataforma petroliera, va començar a llegir compulsivament i més tard es va decidir pel cinema veient títols antics en un cinema petit durant els seus dies de vacances. El beisbol va perdre un pitcher i el cinema va guanyar un director que ara com ara és imprescindible.
La pel·lícula sembla una continuació conceptual, temàtica i temporal de Dazed and Confused (Movida del 76) on un grup d’estudiants celebrava el seu últim dia d’Institut; a Todos queremos algo l’àlter ego de Linklater, Jack interpretat per un Blake Jenner amb una semblança inquietant a Matt Dillon, arriba a la universitat amb el seu cotxe escoltant música a tot drap. Mira per la finestra, mira el campus, les noies, està disposat a tot i amb moltes ganes, pertany al programa de beisbol, viurà fora del campus i pot passar-se tres dies de festes i ressaques. La pel·lícula és un compte enrere abans no comencin les classes, tres dies on veiem un grup de joves amb ganes de viure els seus millors anys, joves que pensen en l’avui, que es creuen invencibles i que tenen una enorme competitivitat que els fa fer les més increïbles juguesques i enfadar-se per perdre als jocs més estúpids. La casa, les discoteques, els pubs i les festes són els escenaris d’aquesta pel·lícula amb una direcció d’art espectacular de Rodney Becker, una pel·lícula de “campus” que no cau en el tòpic, ni en la vexació de les noies tot i la masculinitat del seu punt de vista. Una pel·lícula que mostra sense girs narratius ni subratllats absurds el dia a dia d’una universitat dels anys 80 a Texas.
Igual que Boyhood es tracta de captar moments de la vida, en aquest cas no es pot retratar tota la vida d’un personatge a temps real, sinó que agafa un moment iniciàtic ens l’ofereix des de la nostàlgia, però també des de la paròdia representada sobretot per algunes histriòniques interpretacions d’alguns personatges com el “Raw Dog” que interpreta Juston Street.
En definitiva un altre film imprescindible del “pitcher” Richard. Strike tres. Linklater en estat pur. Un plaer, com sempre.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta