No és la meva intenció fer una dissertació sobre la violència al cinema, perquè en podríem fer una enciclopèdia. Només voldria comparar el que ens explica Jodie Foster a Money monster amb la pel·lícula xinesa Tian zhu ding (2013), traduïda a l’estat com Un toque de violencia, i la sèrie Black mirror. Al film de Jie Zhangke destaca la primera història, la d’un miner que es revela contra l’empresa perquè no li volen pagar el que li deuen, considera que la situació és injusta i que està en situació d’inferioritat, per tant, només li queda una solució: utilitzar la violència física. La desesperació anul·la la raó i pot portar les persones a fer actes que no haurien fet mai en plenes facultats mentals. L’estat elevat d’estrès ens torna irracionals. Com li passa a
Kyle Budwell (Jack O’Connell), que entra al plató del programa de televisió sobre economia, Money monster, i amenaça de matar-ne el presentador (George Clooney) perquè el considera el culpable d’haver-lo fet invertir a borsa per una empresa que li fa perdre tots els estalvis. El programa continuarà emetent en directe i convertirà la directora (Julia Roberts) en una investigadora improvisada que intentarà solucionar el problema. Realment molta gent pensa que la culpabilitat dels bancs, empreses o mitjans de comunicació en la situació de crisi és real, i segurament en molts casos és així. Aquest és el primer debat que podeu extreure de la pel·lícula: culpabilitat versus responsabilitat. Aquí us el deixo.
Si recordeu el primer capítol de Black mirror, aquell del primer ministre obligat a fornicar amb una truja mentre ho televisen per tot el país, ens mostrava el poder hipnòtic dels mitjans davant d’una població morbosa i les reaccions diverses dels espectadors. A Money monster també podem adonar-nos de la capacitat del públic per jutjar situacions i valorar el que està passant de manera molt diferent. El que més sobta és com una situació dramàtica és viscuda, moltes vegades, com alguna cosa llunyana, no va amb nosaltres, es veu el patiment, la mort i la violència a través d’una pantalla i no reaccionem. És com si ens haguessin donat una vacuna contra el patiment de l’altre, és com si la famosa empatia fos només una construcció de la ciència-ficció. Després del moment més dramàtic del film apareixen les imatges més dures, per mi, quan la reacció dels espectadors és fer una pausa de deu segons i continuar amb la vida normal com si no hagués passat res, això sí, al cap d’uns minuts ja hi ha muntatges i mems d’allò més graciosos. Aquestes reaccions davant la desgràcia ens està fent perdre la poca humanitat que ens queda. Deia Woody Allen que la comèdia és drama més temps, desgraciadament ara desdramatitzem quan ha passat poc temps i en comptes de fer riure s’aconsegueix ser patètic.
M’he oblidat de dir que la pel·lícula és un thriller ben elaborat, sobretot pel que fa al muntatge, que no fa perdre el ritme i ens manté connectats a l’acció. Les interpretacions són correctes i han sabut posar dosis d’humor per oxigenar la història, sobretot gràcies a dos personatges secundaris que tenen aquesta funció. M’agradaria explicar el final, però no puc, només voldria afegir que, tot i que ho pugui semblar a priori i que acabi amb un petó, Money monster no entraria en la categoria del happy ending.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1