Desgraciadament el cinema violent comença a tenir problemes seriosos. Tot i que diuen que la competència és bona per als negocis i ajuda a millorar el producte, al cinema li ha sortit un competidor massa important per poder-lo derrotar: la realitat. Estàvem acostumats, els amants de les històries violentes i terrorífiques, a pagar una entrada, carregar de crispetes i xalar de valent veient un slasher com es carrega un grup de campistes, o fèiem els ulls com unes taronges quan descobríem Duel (El diablo sobre ruedas, 1971) o descarregàvem tensions i adrenalina amb The purge (2013), o passàvem por amb totes les versions cinematogràfiques de les novel·les de Stephen King (Christine, The dead zone, etc.). Encendre el televisor i posar les notícies és molt més terrorífic que qualsevol dels films esmentats.
La mateixa setmana que s’estrena The purge: election year, tercera entrega dirigida pel seu creador James DeMonaco, un terrorista condueix un camió entre la multitud que celebrava la festa nacional francesa i provoca una massacre humana inimaginable per la majoria de guionistes. A més, un cop d’estat fallit (o cop d’estat organitzat) serveix al president turc, Erdogan, per fer una purga dins de l’exèrcit i la judicatura. Una purga que pot ser entesa com una neteja en els càrrecs o en l’assassinat legal, si aconsegueix instaurar la pena de mort, de tots els que no pensen com ell. Ja ho veieu. DeMonaco ja es pot anar trencant les banyes intentant fer una pel·lícula original que la realitat l’hi tira per terra i la deixa al nivell del terror d’una pel·lícula de Disney.
Els que seguiu regularment el nostre blog ja us deveu haver adonat que m’agrada el tema de la violència al cinema. La utilitzo com un recurs per gestionar les meves emocions més obscures. Pot ser que estigueu pensant que sóc un psicòpata en potència (possibilitat que pot existir), però heu de saber que en uns estudis que es van fer als Estats Units van arribar a la conclusió que, el cap de setmana que s’estrenava una pel·lícula violenta els actes criminals disminuïen. Per tant, alguna utilitat tenen aquests films.
La tercera entrega de The purge aporta poques coses més de les que s’han explicat a les pel·lícules anteriors, de les quals podeu llegir les crítiques que en vam fer en aquest blog: Barra lliure de violència; Res d’anarquia, tot controlat. El més destacat és el raonament polític, les ganes de perdurar en els càrrecs a qualsevol preu. En el cas del film són els nous pares fundadors els que veuen com perilla la seva posició social i aprofiten la nit de la purga per intentar assassinar la seva oponent a les urnes. El fantasma d’Erdogan torna a planejar per la pantalla. A partir d’aquí un parell de detalls interessants: el turisme de violència i l’escena d’unes noies amb un cotxe molt lluminós que són les úniques que aporten aquell toc de violència que s’esperava. Els referents, novament, els mateixos de les entregues anteriors: John Carpenter, Michael Haneke i Sam Peckinpah. Llàstima que només és un succedani dels mestres i no acaba de quallar com m’agradaria. Un divertiment poc reeixit que aconsegueix ser només això, un divertiment.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1