Steven Spielberg és culpable.
Tota la meva vida hem sentit dir que el director de Cincinnati és culpable que Hollywood s’hagi convertit en una fàbrica de blockbusters. I això que, quan tot just va prendre la iniciativa de rodar films casolans en Súper-8 amb els seus flipats amics d’escola, a les pantalles ja s’havien projectat feia anys i panys les monumentals El naixement d’una nació (1915), Els deu manaments (1956), Ben-Hur (1960), Allò que el vent s’endugué (1962), La conquesta de l’Oest (1962), Doctor Zhivago (1966) o, ja més granadet, El colós en flames (1974), només per esmentar alguns títols que em vénen al cap.
És clar que el concepte blockbuster (pejoratiu per a alguns, no en el nostre cas) neix oficialment amb Jaws (1975). Pel·lícula que, en tot cas, és culpable que molts encara avui dia estiguem traumatitzats a l’hora de capbussar-nos al mar. Que sigui una obra mestra, no importa.
Més culpable és Spielberg per haver esgotat els estocs de pals de fregar l’any 1982 amb l’estrena d’E.T., en el seu cas per eixugar els rius de llàgrimes, i no com en Naranjito, que eren de provocar tant de riure.
També és culpable que a la dècada dels vuitanta hi hagués una generació d’aspirants a arqueòleg que en comptes de vestir-se de cuir a les nits portessin el fuet i la caçadora a les facultats d’història. També d’inspirar certes alumnes a aclucar els ulls per oferir a través de les parpelles missatges amorosos encriptats als seus professors. I, en tot cas, és cupable que un servidor acabés cursant història de l’art. No li ho perdonaré mai!
Spielberg és culpable de tractar l’holocaust jueu i oblidar-se d’altres ètnies que van patir el mateix horror. Només ell és culpable d’haver filmat una obra mestra sobre la barbàrie nazi en què no apareixen gitanos ni discapacitats. Revisarem el gènere, segur que tenen raó…
És culpable d’haver filmat a Salvar el soldat Ryan la seqüència de guerra més impactant de tots els temps (amb el permís de Kubrick i la seva Senders de glòria, amb Kirk Douglas tocant el xiulet) i que, per fi, molts entenguem què suposa combatre al front amb tots els ets i uts i més enllà de la glòria, l’èpica i l’honor. L’Acadèmia de Hollywood li ho va compensar a mitges (no fos el cas) atorgant-li l’Oscar al millor director. El de pel·lícula no, que va recaure en Shakespeare in love. Paraules majors…
I és culpable que els nens, petits i grans, veiéssim fet realitat el somni de veure conviure humans i dinosaures amb la saga Jurassic Park. Ah, i me’n descuidava, que els nascuts el 71 estiguem marcats per un film de sèrie B com Duel (El diable sobre rodes), que li va servir de pràctiques abans de rodar les abans citades i que vam veure evidentment més tard, quan ja teníem grans a la cara.
I així aniríem acusant-lo, i ens hi estaríem paràgrafs i més paràgrafs, si anéssim citant la cinquantena llarga de títols que ha dirigit: L’imperi del sol, Atrapa’m si pots, Minority Report, Munich, El color porpra, AI, Lincoln, El pont dels espies… o encara de més fluixos, però de mitjana molt més potables que el que es fa generalment, com Hook, La terminal, La guerra dels mons, Amistat, Always, War horse... Com a productor, deixem-ho per a un altre dia.
Tot això fins a dia d’avui, que ens ha regalat El meu amic el gegant (The BGF). L’adaptació d’una obra del no menys gran Roald Dahl és màgica, imaginativa i molt entretinguda. Deutora de l’imaginari Harry Potter, però també del seus propis E.T. (Melissa Mathison n’és la guionista) i Hook, la pel·lícula ens transporta a un món fantàstic on els gegants fan bullying a algú que no és com ells, un gegant, nan i herbívor, que tot allò que li falta d’altura respecte els altres ho té d’intel·ligència, enginy i humanitat. La seva feina és dedicar-se a caçar els dolços somnis dels caparrons dels infants que dormen. I allí hi va a parar una nena òrfena, que com una bona pigmalió li ensenyarà a parlar millor i es convertirà en la seva única amiga. The BGF esdevé un cant a l’amistat i a la solidaritat en temps de foscor, on el somriure de Mark Rylance i les rialles que provoca als més petits de la casa ens contagien.
Hi ha pocs directors amb tant d’ofici, que entenguin encara què coi és el valor màgic del cine com a espectacle. En aquest cas Spielberg, el veritable atrapasomnis de la pel·lícula, també és culpable, de no oferir concesions als adults i concebre aquest film només per al públic infantil. Això per als qui encara creuen que han deixat de ser nens.
Per cert, tots aquells que pixeu colònia amb la sèrie Stranger things, què us hi jugueu que no us atreviu a acusar de culpable Spielberg per oferir altruisticament el 80 per cent de les idees que allà apareixen…?
Doncs jo sí: CULPABLE!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn