No sé vosaltres, però a mi m’encanten les pel·lícules d’acció en què apareixen dos elements en particular: agents especials creats per programes militars que volen salvar el món i dolents que volen posar fi a la humanitat per la via ràpida. De fet, no entenc gaire les ganes de salvar-nos si nosaltres sols ja destruïm l’entorn, però es veu que hi ha espectadors que pateixen quan veuen que el planeta Terra perilla. A mi el que m’excita és veure com converteixen uns pobres desgraciats, sense el seu permís, en armes de matar i com van repartint ventallots a tort i a dret sense contemplacions, com per exemple a Universal soldier (1992), American ultra (2015), Timebomb (1991) o The Bourne identity (2002). Els seus protagonistes tenen en comú que no saben res del seu passat i a poc a poc, alguns amb més gràcia que d’altres, van trobant el camí correcte. A Criminal (2016), dirigit per Ariel Vromen, partim d’aquesta premissa excel·lent. Un agent de policia (Ryan Reynolds) és assassinat durant una missió, però ell és l’únic que té una informació vital que pot salvar la humanitat de l’atac d’un magnat espanyol boig. Per evitar-ho implantarà la seva memòria a un psicòpata (Kevin Costner). Com que no té emocions, té l’estructura cerebral més lliure per carregar-hi els records del finat. A partir d’aquí, acció i poca cosa més. L’argument evoluciona com s’espera, sense sorpreses ni girs de guió, cap al final desitjat.
Ara toca parlar dels dolents, d’aquells que es volen carregar la humanitat. Obviant tots els casos històrics, hauria de situar en aquesta categoria tots els malvats de la saga James Bond, cap superarà el Doctor No, i també algun de més modern com ara Richmond Valentine (Samuel L. Jackson) de Kingsman. A la pel·lícula que ens ocupa, hi troben un dolent bastant patètic, interpretat per Jordi Mollà, que està molt lluny de la bogeria desbordada que va mostrar a Riddick (2013), i això d’estar serè no li escau gens.
Completen el repartiment dues velles glòries del cinema, que estan molt per sota de les seves possibilitats, un Gary Oldman massa exagerat i Tommy Lee Jones, a més de Michael Pitt, que tampoc llueix en el seu paper. Quan veig un elenc d’actors tan impressionant en una pel·lícula discreta em fa pensar que el negoci cinematogràfic està bastant fotut. Com pot ser que grans actors amb solvència contrastada perdin la dignitat fent aquests personatges? Suposo que la resposta són els diners, i això indigna la majoria d’espectadors que pagaran entrada i es trobaran un producte que podríem haver protagonitzar nosaltres mateixos. Però queda clar que la fama dels actors només és un atractiu perquè deixeu uns calerons a la taquilla.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1