Menú de navegació+

‘The night of’, el prejudici

Publicat el 10 agost, 2016 per a Sèries | 0 comentaris

A+ | a-

night01

L’HBO l’ha encertada amb el fitxatge del mestre de guionistes Steve Zaillian, autor per citar alguns dels treballats preferits d’aquest bastard de Schindler’s List (1993) i de la infravalorada Moneyball (2011). Zaillian sempre ha treballat a Hollywood al servei dels grans estudis però a The Night Of té carta blanca amb Richard Price per fer el que vulgui. Estem en l’edat d’or dels guionistes. El format televisiu de l’HBO i de la competència esquinça les barreres clàssiques del cinema de tota la vida, les maleïdes dues hores (o sigui 120 pàgines).

night02Zaillian, d’ascendència armènia, no només escriu sinó que també dirigeix i ho amb un estil volgudament clàssic i obscur. La narració dramàtica, situada geogràficament a les afores de Queens, està per sobre de qualsevol idea postmoderna que us pugui venir al cap. El plantejament -de moment hem vist quatre episodis- consisteix en acumular elegantment escenaris coneguts en el nostre imaginari. No sabem perquè però ens mantenim atents. Com en tota novel·la negra hi ha un cadàver, un sospitós, un detectiu de la vella escola, un advocat loser, sospites de conspiració a les altes esferes i una presó d’alta seguretat amb individus que tan en poden recomanar un clàssic literari com The Other Side of Midnight com arramblar-te a la dutxa.

night03The Night Of no és una història criminals convencional. El presumpte assassí, i aquest és el quid de la qüestió, és fill de paquistanesos. Des del moment que entra en una comissaria el jove protagonista, interpretat amb credibilitat pel raper britànic Riz Ahmed, porta la llufa d’assassí. Carn de Donald Trump. Tots els prejudicis de la societat nord-americana cauen sobre un estudiant fill de taxista que en realitat és vist com un presumpte terrorista. Sense oportunitat de redempció ni l’esperit de venjança de molts altres als quals se’ls acusa injustament, el nostre heroi, i nosaltres al seu costat, baixa lentament però inexorablament cap a l’infern.

Entre els actors John Turturro potser es passa de frenada com a advocat fracassat i malaltís. El paper estava destinat per al soprano James Gandolfini, que va morir en l’intent, mai més ben dit. Robert de Niro va dir primer que sí, després que potser sí i finalment que no, com fan els que tenen els fums pujats. Això sí ens retrobem amb Peyman Moaadi, intèrpret d’aquella petita meravella que era A Separation (2011), i això s’agraeix.

Lluís Simon

Autor: Lluís Simon

Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*