Si ets dels que pensa que avui dia es fa bona música ja pots deixar de llegir, perquè no ens entendrem. Per mi els millors anys de la música i, per què no, del cinema, són les dècades dels setanta i vuitanta. Si ens centrem en els anys setanta, el cinema ens va portar films tan mítics com ara Dirty Harry (Don Siegel, 1971), The godfather (Fracis Ford Coppola, 1972), The exorcist (William Friedkin, 1973), Young Frankenstein (Mel Brooks, 1974), Jaws (Steven Spielbergh, 1975), Rocky (John G. Avildsen, 1976), Star wars (George Lucas, 1977), Grease (Randal Kleiser, 1978) ─sí, també trempem amb aquesta, què passa?─ o Alien (Ridley Scott, 1979), entre molts altres. Ja ho veieu, films que avui dia encara ens fan trempar.
Si parlem de música aquests van ser anys gloriosos. Grups com Yes, Genesis, The Rolling Stones, The Who, Led Zeppelin, Black Sabbath, Deep Purple, Kiss, Ramones, Sex Pistols, The Clash, Abba, Queen, Boney M, Earth Wind and Fire, The Eagles o cantats com Elton John, Donna Summer, Bob Marley, David Bowie, Alice Cooper o Bruce Springsteen es feien un fart de vendre discos sense haver de patir gens per les descàrregues il·legals.
Ara Baz Luhrmann, per mitjà de Netflix, ens apropa a un moviment musical que, a finals de la dècada dels setanta, va començar a sorgir i els seguidors del qual ara omplen estadis: el hip-hop. La tercera incursió del director al món de la música, després de Strictly ballroom (1992) i Moulin Rouge (2001), és The get down i ens situa al Bronx de Nova York el 1977, en una època decadent per aquesta zona. Aquí Lurhmann situa la història de dos nois i una noia que persegueixen un somni: ser reconeguts musicalment. Un a través de les rimes, l’altre mitjançant les mescles que pot fer amb dos plats i la seva col·lecció de vinils i la tercera amb la seva veu.
The get down és la història del hip-hop, de l’inici dels rapers, els B-boys, els MC ─o de qualsevol paraula que se’ls acudís en aquell moment per definir-se─ i de tota la cultura urbana que envolta aquest moviment, amb especial atenció al corrent dels grafitis. Però també és la història de la música disco, en una època en què era al seu esplendor però que veia com una nova cultura urbana l’amenaçava. I sí, amics, també és un homenatge als films anomenats blaxploitation, aquells films protagonitzats per negres i destinat al públic negre com ara Shaft (Gordon Parks, 1971), Cleopatra Jones (Jack Starret, 19763) o Coffy (Jack Hill, 1973), ja que Lurhmann, que només dirigeix el primer capítol però que ha estat completament involucrat en la producció de tota la sèrie, ha volgut impregnar tota la sèrie d’aquell estil.
The get down no és una sèrie perfecta. Al primer episodi, de 93 minuts de durada, li costa arrencar, els protagonistes no sembla que estiguin còmodes i la història té molts alts i baixos, però si li doneu una oportunitat comprovareu que els següents capítols milloren considerablement (el personatges principal arriba a emocionar quan recita el poema guanyador a l’escola). I el millor de tot és que The get down ens ve amb una banda sonora fabulosa.
The get down ha estat, de moment, la sèrie més cara de Netflix (posició que, fins ara, tenia Marco Polo), amb un cost aproximat de 120 milions de dòlars. Això ha estat, entre altre coses, pel fet que Lurhmann no en sabia gaire d’aquesta part de la història de la música (Baz, el 1977, tenia encara no 16 anys i vivia a Austràlia) i s’ha hagut d’envoltar d’assessors i artistes com ara Kool Herc, reconegut com el fundador del hip-hop, Grandmaster Flash, a qui, juntament amb Kool Herc, reten un homenatge a la sèrie, Nas, considerat un dels rapers més influents de la història d’aquest moviment i que posa lletra a la intro de cada capítol, on apareix el protagonista recitant la seva vida al Madison Square Garden ple a vessar, o el crític cultural George Nelson.
Un petit apunt. Tot i que la sèrie consta de 12 capítols, aquest 2016 la cadena Netflix només ha posat a disposició dels seus abonats els sis primers.
Sí, amics, els anys setanta van ser gloriosos. No en va va ser la dècada del meu naixement.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats