Si haguéssim d’escollir entre punks i skins tindríem clar amb qui aniríem, oi?
I si us dic que els components de la banda de punks que accedeixen a tocar en un local de skins no tenen crestes multicolors i semblen tan subversius com els membres de Manel o dels Amics de les Arts? O que els caps rapats fans de l’home amb el bigoti més ridícul de tots els temps (parlem d’Aznar, esclar) són pur postureig… També, oi?
Doncs què voleu que is digui, veient Green room no ho tinc tan clar.
I és que si una cosa destaca d’aquest film de Jeremy Saulnier és que no segueix les convencions ni els tòpics del film canònic en què es confronten diferents tribus. També, de la mateixa manera, podríem afirmar que aquest és el seu principal problema, ja que els personatges no generen cap mena d’empatia, no faciliten que t’hi identifiquis com hauria de ser en un survival horror d’aquestes característiques.
El plantejament inicial és segurament el millor d’aquest film. Explota la fórmula canònica d’enfrontar dues tribus urbanes, al més pur estil de The warriors (1979) i Class of 1984, en aquest cas no en una ciutat sinó limitant l’acció a una sala de concerts rural i, encara més concretament, en una habitació de descans dels músics (d’aquí ve el nom del títol del film). Punks per una banda, skins per l’altra. Llàstima que no fossin hipsters, aleshores sí que tindríem clar qui voldríem que fossin les víctimes. El punt del conflicte esclata quan la banda entra a tocar en un bar underground ubicat enmig dels boscos de Portland i no se’ls ocorre res més que començar el concert versionant el clàssic Nazi punks, de Dead Kennedys, davant l’estupefacció dels espectadors mentre senten la lletra: “Nazis punks fuck off!”. Una gran escena per a una mala decisió.
A partir d’aquí la història deriva cap al suspens claustrofòbic quan els protagonistes descobreixen que són al lloc equivocat i al moment equivocat. Com a Assalt a la comissaria del districte 13 la violència (extrema) es va imposant durant l’assetjament a aquesta colla d’aprenents de punks que aniran caient un per un a les trampes que els preparen els caps rapats. I el que comença sent un llançament d’ampolles i escopinyades al concert acaba derivant a trets, mossegades de gos i talls amb serres mecàniques. Llàstima que entre que la inversemblança no hi ajuda i els personatges ens cauen com el cul, la pel·lícula no acaba de ser el film de culte que ens havien venut. Ens quedem amb l’actuació d’un inquietant Patrick Stewart i dels gossos perillosos.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn