Vuit anys després de l’assassinat de J.F. Kennedy, el 1971, un jove escriptor de 24 anys va tenir la idea d’escriure sobre un dels successos més transcendentals de la història dels Estats Units. Va pensar, però, que aquella tasca requeria un gran treball d’investigació que aleshores no estava disposat a fer i ho va deixar per a més endavant. Aquest jove escriptor era ni més ni menys que Stephen King, i fins al 2011 no va publicar aquesta novel·la, titulada 22/11/63. Un any i mig després d’haver-lo publicat, a l’abril del 2013, Bad Robot i Warner Bross van obtenir-ne els drets per portar-la a la petita pantalla i finalment es va emetre pel canal de streaming Hulu al febrer del 2016.
L’adaptació de la novel·la té com a resultat una minisèrie de 8 capítols d’uns 45 minuts de durada (exceptuant el primer, que en té 80) que dubtosament tindrà continuació en una segona temporada i que adopta el mateix títol del llibre. Tot i que es tracta de Stephen King no estem davant d’un gènere de terror, sinó d’un thriller amb tocs de ciència-ficció. Tothom coincideix a dir que és una de les adaptacions més fidels d’una obra de Stephen King.
L’argument és senzill: Jake Epping (James Franco) rep l’encàrrec de viatjar al passat per evitar l’assassinat del president Kennedy. Els viatges en el temps sempre porten més preguntes que respostes, però, en aquest cas, existeixen tres normes fonamentals per fer-nos les coses més fàcils tant a nosaltres com als protagonistes. Primera, el portal sempre portarà el bo d’en Jake al mateix moment de la història, el 21 d’octubre del 1960, tres anys abans del fatídic esdeveniment. Segona, tant se val el temps que s’estigui en el passat, quan torni només hauran transcorregut dos minuts en la seva línia temporal original, el seu cos i la seva salut, però, sí que notaran el pas del temps. Tercera, faci el que faci en el passat, tot es reinicia si torna a entrar al portal.
A banda d’aquestes tres regles, Al Templeton (Chris Cooper), l’amic que li transmet la missió ─si es pot considerar amic algú que t’emmerda d’aquesta manera─, també l’adverteix del fet que la mateixa història farà el possible perquè no la canviïn. Així doncs, el temps passa a ser un personatge més i posa entrebancs als protagonistes per impedir que facin canvis significatius en la història.
Empès per la mort de l’Al, per la voluntat de canviar la infància d’un dels seus alumnes i perquè l’acaba de deixar la seva promesa, en Jake accepta el repte d’intentar canviar la història. Tant ell com el seu mentor tenen l’absoluta certesa que amb Kennedy viu, els EUA s’estalviaran, entre d’altres, episodis tan traumàtics com la guerra del Vietnam o l’11-S i el país serà un altre, millor, esclar.
Però evitar la mort de Kennedy només és l’excusa perquè en Jake trobi sentit a la seva vida; es fa un lloc en el passat i s’hi sent còmode. Fa diners gràcies als resultats esportius, troba una feina on se sent important, té un company, en Bill (George MacKay), que l’ajuda a portar el pes del seu teòric propòsit, i per rematar-ho troba la seva mitja taronja, l’encantadora Sadie (Sarah Gadon), que es converteix en el pal de paller d’en Jake i l’ajuda en els moments més complicats. Cal destacar també el paper de Daniel Webber que dóna vida a l’exsoldat Lee Harvey Oswald, d’un caràcter un pèl inestable, que és considerat l’únic culpable i executor de l’assassinat. La seva interpretació és la millor de tot el repartiment.
Al principi he parlat de «tocs de ciència-ficció» i és precisament això el que, personalment, no m’ha convençut de la sèrie. M’esperava més viatges al passat, més efectes papallona, però n’hi ha quatre de mal comptats. Per tant, si esteu temptats de mirar-la buscant ciència-ficció, potser no val la pena. Però si us agrada la intriga, el misteri i les històries d’amor intertemporals, pot ser un gran entreteniment, passa bé i el fet de saber si finalment aconsegueix salvar el president o no i quines conseqüències comporta, enganxa.
Finalment, podríem dir que 22.11.63 serveix també com a exercici històric, ja que recrea fidelment tots els esdeveniments anteriors i posteriors a l’assassinat del president americà, incloent-hi algunes negligències de la policia que potser haurien pogut evitar la tragèdia, o que posen en dubte la resolució del cas. A més, es fa una pinzellada a algunes de les versions que han aparegut amb el temps que conspiren amb que la CIA, l’FBI o que els russos hi van tenir alguna cosa a veure. Tan cert és això que avui en dia, els americans que creuen que Lee Harvey Oswlad va ser l’assassí i va actuar en solitari són una minoria.
Autor: Àlex Oliva
Mataroní de naixement i Terrassenc d'adopció. Administratiu, community manager i estudiant de màrqueting. Com molts, vaig començar a consumir series amb Lost i ja no he parat.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/lalexoliva
- Facebook: https://www.facebook.com/alexoliva86