«El cinema de sang i fetge només és per A tarats o per malalts, no pot ser que us ho passeu bé mirant aquestes coses!»
Durant la meva vida he sentit aquesta sentència, o alguna de les seves variants, cada vegada que he gosat defensar una pel·lícula gore. Personalment m’agraden les que combinen violència i humor, com ara les de Peter Jackson (Bad taste, 1987. Braindead, 1992) , o les que són tan exagerades que només pots somriure, com la majoria de les produïdes a països orientals. Ara bé, de tant en tant m’atreveixo a fer una ullada al cinema seriós i gore, que també existeix, i que té un gran èxit entre els seus adeptes.
Hi ha diferents graduacions dins aquest gènere, i no seré jo el que m’atreveixi a fer-ne la categorització. Només voldria esmentar un parell de títols que van tenir força transcendència en el seu moment i que, alguns puristes del tema, potser no considerarien que formen part del gènere. És molt difícil que aquestes pel·lícules tinguin distribució cinematogràfica, generalment només es poden veure en festivals de cinema i en el format domèstic. Com deia, m’agradaria destacar dos títols francesos que podrien ser etiquetats com a gore-light: Martyrs (2008) i À l’intérieur (2007) , el remake d’aquesta darrera obrirà el festival de Sitges d’enguany. Aprofito per dir que és d’aquelles pel·lícules que no necessiten cap versió, és perfecta tal com la van concebre i l’única cosa que pot passar és que en veiem un succedani sense ànima. Des dels països balcànics ens va arribar un dels films més polèmics dels últims anys, A serbian film (2010), que no es va poder estrenar a cap sala del país i que el fet que participés al festival de terror de Sitges va provocar una denúncia cap al director. Alemanya també és un país amb una indústria forta en el cinema gore. El seu màxim exponent és Jörg Buttgereit, creador de Nekromantik (1987), que tingué una continuació menys reeixida però extremament pertorbadora uns anys més tard.
El cinema en general, a més de distreure, també hauria de tenir una tasca crítica amb la societat i de reflexió personal per als espectadors. Sembla que només les pel·lícules d’art i assaig tinguin el valor de conscienciació social. Doncs el cinema de terror també serveix per això, i el gore no n’està exempt. El darrer treball de Jörg Buttgereit és German angst, un film dividit en tres episodis que dirigeix un realitzador diferent. Completen el triplet Michal Kosakowski i Andreas Marschall. Cada capítol ens mostra una part de la personalitat germànica, sobretot els pecats que s’intenten amagar i que no només són propietat d’un país, sinó que es podria generalitzar a la majoria del planeta. El primer toca el costat feble d’una de les xacres socials més extenses: la violència masclista. La protagonista de la història està farta de viure amb por i maltractada, i decideix posar fi a la tortura convertint-se en un àngel venjatiu. Continuem amb una història sobre el feixisme, com aquest encara perdura a l’Alemanya actual i que, heus aquí el gran valor de la trama, ningú està vacunat contra el totalitarisme, tots podem convertir-nos en feixistes, només cal ser al lloc adequat (equivocat) en el moment (in)oportú. El film acaba amb la proposta menys arriscada i la més fàcil, només cal seguir el camí marcat per Freud i fer una història sobre les pulsions de sexe i de mort. Per tant Eros i Tànatos són els protagonistes d’un episodi que vol donar llum al problema de les sectes, de la capacitat que tenen per seleccionar les seves víctimes i esprémer-les fins a la medul·la.
Si heu arribat fins aquí deveu estar pensant: «Aquest paio vol justificar que li agrada veure sang i fetge amb un missatge moral que no es creu ningú. És un tarat!» No discutiré amb vosaltres. Estic segur que molts penseu com el vostre humil narrador.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1