Tots ens hem topat, almenys un cop a la vida, amb algú l’encant del qual ens sotmet irremeiablement. Algú a qui no pots deixar de somriure, que al poc temps de conversa et fa sentir més vulnerable, més alienat, més subnormal. Aquell tipus de persona capaç d’enterbolir el nostre enteniment amb la intensitat d’una sobtada tempesta d’estiu, i acabar doblegant, com l’Uri Geller les seves culleres, la nostra voluntat, i de la qual no pots concebre que quelcom fosc, retorçat o malèvol en pugui sorgir. Sí, aquell tipus de persones que cauen bé a tot el món i que posseeixen una capacitat de seducció hipnòtica. Que tenen el superpoder de mimetitzar-se amb l’ambient i passar desapercebuts en el moment oportú evitant crítiques, quan per la mateixa actitud altres serien vilipendiats. Que saben representar els d’un bàndol i el seu contrari. Aquell tipus de persona que sap què dir-te en tot moment perquè caiguis una mica més a la seva teranyina. I què no dir-te. I hi caus, i acabes enredat en aquell addictiu forat de miratges.
Amb tota seguretat, a més dels anònims amb qui ens hem encreuat a les nostres vides, la història està plena de mentiders, hipòcrites, manipuladors, i tot tipus d’escòria que se n’han anat a l’altre barri com a genis, herois o éssers excepcionals, però n’hi ha un amb una història capaç de reflectir l’estat d’ànim i el conflicte interior col·lectiu de tot un país mil·limètricament com si d’una història d’amor i desamor es tractés. Ell: O.J. Simpson, l’obra mestra: la sèrie documental, O.J. Simpson, Made in America. Probablement del millor que he vist en televisió aquest 2016.
Al marge del que tots puguem conèixer superficialment del seu escandalós judici, ara tenim l’oportunitat d’entendre a la perfecció per què. La sèrie necessita 5 capítols per, en primer lloc, conèixer l’home i endinsar-nos en el seu immens poder de seducció. Sí, aquesta és la història d’un noi aparentment humil, que com el més intel·ligent dels trepes sap quan i com destacar. I el que encara és més important: quan no. Que fos enormement atractiu hi ajudava i molt. Que ho sabés, encara més. O.J. és possiblement l’únic negre que podia semblar blanc als ulls de tota la societat blanca nord-americana. I que ho ansiés sense amagar-se’n, però sense ser excessivament criticat, quelcom digne d’admirar. L’habilitat per invisibilitzar-se en la seva justa mesura està infravaloradíssima, quan és imprescindible per assolir qualsevol objectiu d’aquests merdosos que us marqueu per creure-us que el vostre pas per la Terra ha valgut la pena, com per exemple aconseguir un ascens, pencar en el vostre àmbit o publicar un llibrot de merda.
No voldria revelar massa cosa per no fotre-us enlaire aquest meravellós artilugi, però només algú així podria sortir-se amb la seva. Per un temps.
Per mal o per bé Amèrica és un país surrealista, i ho dic com ha de ser: amb tota la ignorància del món. Amb aquesta afició a les coses immenses, gegants i exagerades, sembla que per aquests mons de Déu les circumstàncies mai passen desapercebudes, malgrat que aquestes en aparença no haurien d’immiscir-se mai en un crim. No obstant això, i igual que en tota fortuna i catàstrofe han de donar-se les condicions adequades, aquí hi tenim un suculent context de racisme policial que acabarà afavorint un ídol de masses blanques, que tot d’una es tornen negres. En la tempesta perfecta, només un geni de la disfressa i fastigosament ric, això que no falti, podia tenir l’enorme sort d’estar allí en el moment adequat, i és fascinant com, a banda d’amb molts calers, va poder, gràcies a la causa que va triar com a bandera el més esmunyedís, indiferent i fred dels seus plançons en una lluita que ni li anava ni li venia, defugir totes les proves del seu costat més atroç. Com ha de ser, per arribar a bon port sempre, ell i la seva causa es van aferrar a si mateixos sense escrúpols.
Però res de tot això hauria estat suficient sense nosaltres. Perquè sí, perquè aquests americans que es van convertir en una atronadora opinió pública i que li van donar suport pel simple fet de ser negre i apuntar-se així un punt i un “que us petin, blancs, d’una puta vegada” perquè es fes una mica de justícia divina per tots els anys de persecució policial i discriminació, som tots nosaltres. Som tots nosaltres quan ens sumem a un bàndol moguts pel ressentiment i el rancor sense un bri de cordura, objectivitat ni empatia, només pendents de fer una bona botifarra de pagès. I seriem tots nosaltres de jurat popular immadur, curt de gambals, rabiós i contaminat, mirant només de satisfer la seva pròpia set de venjança. I si bé aquesta és la tragèdia americana que ens mostra aquest meravellós documental, podria ser i és una tragèdia humana que ens esquitxa a tots.
Per sort, la justícia ho va posar tot novament al seu lloc anys després, cometent, no podia ser d’una altra manera, una altra injustícia en el que més que una sentència equànime ha estat una revenja. Al final, d’O.J. Simpson el que en queda, com en tota colossal decepció amorosa que comença amb una insuportable eufòria, és un cor destrossat i un absurd buit. Per tot el que no vam veure en el seu moment, el que ens vam deixar endur i les estupideses que vam cometre. I per tot el que va poder ser i que no va ser.
Mireu-ho, si us plau, no us en penedireu.
Autor: Annabel Gòmez
Filla il·legítima dels Fisher, vaig sobreviure de miracle a Six feet under. Despotricadora en hores altíssimes. La crítica ens farà lliures. I antipàtics.
- Web: http://www.sinfiltro.es/
- Twitter: https://twitter.com/sinfiltr0s