Costa molt fer un bon remake. I ja no diguem superar l’original. Cazafantasmas, Ben Hur… són alguns dels intents més recents d’enganyar el personal i han resultat que són els despropòsits innecessaris que ja presagiàvem. Però com a bons masoquistes que som, Els Bastards no ens ho hem pensat més i també hem anat al cinema per gaudir en pantalla gran de la nova versió d’un clàssic del western com és Els set magnífics, estrenada perquè no hi hagi confusions com a Los siete magníficos (The magnificent seven).
I és que el tràiler si més no prometia, i el càsting tenia subjectes de prou entitat per despertar cert interès: el director Antoine Fuqua tornant a dirigir els dos tòtems del seu millor film, Training day, Denzel Washington i Ethan Hawke, juntament amb una colla de bons fitxatges; cal destacar Chris Pratt (que està a totes!) i Vincent D’Onofrio (sí, torna a fer de paio estrany). També, perquè fins ara totes les versions que havíem vist d’aquell film ─no conec cap amant del gènere que no senti devoció pel film de John Sturges del 1960 ni cap ésser humà a qui no se li posi la pell de gallina quan sent les notes de la memorable banda sonora d’Elmer Bernstein─ han estat no bones, sinó magistrals. Començant pel referent original, Els set samurais (1954), d’Akira Kurosawa, i acabant per Bichos (A bug’s life), la fidel versió animada de Pixar. O sigui, el patró estava més que definit i costa molt no fer una bona pel·lícula si vas a assegurar el tret.
Doncs amb tanta pólvora per explotar i va en Fuqua i ens regala una sessió de focs artificials que segurament aquells qui disfruteu des del sofà gaudint dels que fan a la tele amb les fonts de Montjuïc arribareu a aplaudir. Però què voleu que us digui, si un és una mica exigent pel cost de l’entrada al cinema la cosa resulta insuficient.
El problema és que aquests Los siete magníficos pequen d’emoció i no aporten res. Els personatges, definits amb traç gruixut i dotats de poc carisma (a excepció d’Ethan Hawke, però tampoc acaba d’enlairar-se, amb un trauma del passat que no acabem d’entendre), no hi ajuden gens ni mica. Tampoc la direcció, que no té trempera i sembla realitzada amb pilot automàtic, per un Fuqua a qui molts ja fa temps que li hem vist el llautó (recordem que ha firmat títols com ara El protector, Objetivo: la Casa Blanca, The equalizer, Llàgrimes del sol… i ja no continuo per no fer-vos enrojolar més). Sembla que només li interessi la gran seqüència d’acció final, perquè obvia allò que emociona: les raons individuals que fan d’un grup de mercenaris s’allisti a una missió impossible i gens lucrativa per als seus interessos (a banda de la sorpresa final en el cas de Denzel Washington).
Trets, trets i més trets. I com que no en tinc prou, per què no hi afegeixo una metralleta Sterling? Aquest seria el resum d’un film tan entretingut com prescindible. I anem sumant!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn