Menú de navegació+

‘Mr. Robot’: el 60 per cent

Publicat el 3 octubre, 2016 per a Sèries |

A+ | a-

hacks-mr-robot-elliot-fsociety-made-their-hack-evil-corp-untraceable-1280x600No puc estar segur que m’estigueu llegint, de fet no sé si existiu de veritat o no. Aquest és el meu problema principal, no puc estar segur de res del que m’envolta. Com que crec que el millor que em pot passar és que sigueu aquí, llegint aquestes paraules, us explicaré els meus pensaments. Ara mateix he engegat l’ordinador amb l’únic objectiu de poder parlar amb vosaltres. Em vull concentrar només en aquesta tasca perquè si em distrec, si deixo volar els meus pensaments, si perdo el control, pot aparèixer ell. A vegades se’m presenta sense avisar, de fet sempre ho fa així, sense permís. Fins i tot em fa por dir el seu nom, perquè Mr. Bastard és obsessiu, és agressiu, és una persona (o un esperit) que em fa fer coses que no vull fer. Quan ell arriba agafa les regnes del meu cervell i mou les neurones a un ritme que desconec. Després se’n va, de la mateixa manera que ha vingut, sense avisar, de sobte, i em deixa tot sol en situacions desconegudes. Per tant, us haig d’avisar, pot ser que en qualsevol moment ja no sigui jo el que us parli sinó que sigui Mr. Bastard, des de la supèrbia i amb la prepotència d’aquell que pensa que ho sap tot. En el fons sóc una persona humil, de família treballadora, que no té objectius de poder a la vida. Un dels protagonistes de la sèrie Mr. Robot diu que la seva fita a la vida és ser la persona més important en cada habitació del món, que quan es reuneixi amb algú sempre sigui ell el que tingui més poder, i acaba reconeixent que encara hi ha un parell de llocs on això no passa. L’ambició és l’eix central de la sèrie, aquelles ganes de control, aquella necessitat de construir una societat en què et sentis reconegut, i com que hi ha d’haver inevitablement exclosos socials, la lluita és que ho siguin els altres, els exclosos, i no nosaltres. Mr. Robot és molt senzilla de seguir, només els incultes, els poc culturitzats, diran que no l’entenen. Des del primer moment tot és molt clar i es segueix la trama d’una manera controlada, sense sorpreses. A vegades parlo amb altres membres del nostre col·lectiu bastard, una colla d’incompetents, i  expressen el desànim perquè no poden entendre la totalitat de la sèrie, fins i tot n’hi ha algun que diu que només pot seguir el 60 per cent de l’argument perquè hi ha massa vocabulari informàtic i econòmic. Al contrari! És ben senzilla, Mr. Robot: una colla de tarats mentals que volen canviar el sistema econòmic mundial, a partir d’una utopia basada en la igualtat, el repartiment dels diners, la caiguda dels sistemes imperialistes de les multinacionals. Per fer-ho provoquen un caos econòmic que se’ls gira en contra, perquè com bé sabem tots, els rics fan com els gats i sempre cauen dempeus, sense fer-se mal. I els ciber-atacats acaben capgirant la situació i aconsegueixen encara més poder, com Donald Trump durant la crisi mundial del 2008 després de la caiguda de Lehman Brothers. Perdoneu un moment. Ara m’adono que fa una estona que teclejo  i no sé què us he dit. Ho he de llegir… Ja us ho deia, en Mr. Bastard apareix quan vol, jo mai insultaria els companys, ni us parlaria amb tanta condescendència. De fet, ja m’agradaria entendre el 60 per cent de Mr. Robot. El que us puc assegurar és que la sèrie té la capacitat d’enganxar-nos, sobretot gràcies als personatges, als actors que els fan creïbles i una capacitat imaginativa de Sam Esmail, que és capaç de sorprendre l’espectador, tant visualment com narrativament. La segona temporada, que ens prepara per a una tercera carregada de misteris, ens ha deixat penjats com fuets i l’any d’espera serà de bojos, mai més ben dit.

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.