Tim Burton és per als cinèfils el que Felipe González és avui dia per als socialistes. Són uns paios que, fa anys llum, enlluernaven els seus adeptes des de les respectives carreres (la cinematogràfica i la política) i que fa temps que viuen instal·lats en el comfort i, per què no dir-ho, en la mediocritat de l’establishment (l’un depèn del gran Hollywood i l’altre, de les elits del poder, grups financers i lobbies de tota classe). Això sí, per ser justos, el director de cinema, a diferència del vell polític, no s’ha engreixat com un vedell, ni que jo sàpiga es fa veure en iots de luxe fumant puros, ni tampoc s’entreté clavant punyals per l’esquena als seus companys hereus del partit. I el que és millor, fins i tot fa intents per recuperar el seu prestigi, per molt que se li vegin els trucs.
I és que, després de més d’una dècada lapidant el crèdit perdut amb pel·lícules tan insubstancials com Alícia al país de les meravelles, Sweeney Todd, Frankenweenie, Ombres tenebroses i Big eyes), Tim Burton almenys fa un esforç i sembla que intenta redreçar el rumb, en el seu cas cap a les essències que tant han definit les seves pel·lícules, com s’aprecia a la seva última proposta: El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares.
La crisi creativa l’ha portat a confiar en el llibre juvenil de títol homònim de Ramson Riggs (publicat el 2011), que conté allò que de sempre han contingut les obres de Burton: poesia i crueltat a parts iguals. Talment com si l’hagués escrit ell mateix, narra com un noi de 16 anys descobreix, després d’una tragèdia familiar, que en una illa de Gal·les s’amaga una llar que acull nens especials amb poders excepcionals. Els cuida una misteriosa dona que es diu Miss Peregrine (Eva Green, sense canviar de registre i fent les mateixes ganyotes que li hem vist fer a Penny Dredful) i, com ja us podeu imaginar, el protagonista descobrirà que ell també pot arribar a ser un membre integrant d’aquest grup selecte de nens peculiars si fa ús del seu do particular i més quan un altre grapat de criatures fantàstiques (en aquest cas amb actitud malèfica i encapçalades per un desbocat Samuel L. Jackson) els assetja…
No, no parlem d’X-Men, tot i que argumentalment ens la recorda molt, massa. Tampoc de Harry Potter, encara que la seva ombra sigui allargada. I podria ser una nova Família Addams, però en aquest cas no presenciem una de les seves seqüeles. Som davant d’una pel·lícula que encara que no sigui un prodigi d’originalitat almenys recupera a estones algunes de les pulsions del millor Tim Burton: sobretot perquè en aquesta ocasió es recolza en el poderós disseny dels personatges principals (no tant d’alguns secundaris, com el pare, que desapareixen incomprensiblement del mapa).
Tanmateix, aquí no estem per tirar coets i més tenint en compte que parlem d’aquell director que ja no ens emociona com abans, en el meu cas des de Big fish el 2003. Narrativament dispers, el film va a batzegades per culpa d’un ritme sincopat, que conjuga grans seqüències (m’encanta l’homenatge a Ray Harryhausen amb els esquelets) amb altres d’insulses.
Burton s’ha fet gran i ja no tornarà, per molt que ell vulgui (i molts de vosaltres també), als noranta. Ell sí que està Atrapat en el temps, com els personatges d’aquest film. Vol emular Miss Peregrine, però malauradament ja no és aquella criatura estrafolària que, des de la seva solitud i malenconia, demostrava que posseïa el do de la imaginació i la creativitat per modelar nens peculiars, éssers fantàstics, incompresos i solitaris, que malden per trobar l’acceptació i l’amor dels adults en un món massa cruel.
Jo també ploro, recordant aquells Noi Ostra, Ed Wood, Eduardo Manostijeras i Jack Skellington… però els records cada cop són més llunyans i se m’apareixen altres de terroríficament reals, com Felipe González. Aleshores sí que m’espanto!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn