- Un robot no pot fer mal a un humà o permetre que prengui mal
- Un robot ha d’obeir les ordres dels humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei
- Un robot ha de protegir la pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona lleis.
Són les lleis que Isaac Asimov va escriure per a la posteritat a Jo, robot, i que Michael Crichton va adaptar per a la novel·la Westworld. Aquests principis són, a més, la base ètica sobre la qual, més o menys, se sustenta la intel·ligència artificial. Fins i tot l’enyorat HAL de Stanley Kubrick va ser programat amb uns valors semblants, tot i que després el software, ja ho sabem, va petar.
I tornem a la fascinant Westworld. És l’últim i multimilionari projecte de l’HBO, que necessita alguna cosa extraordinària ara que s’albira el final de Joc de trons, tot i que la llista de spin-off i preqüeles que circulen per la xarxa fa feredat. L’ambició amb què s’ha pensat, ideat i finalment dissenyat aquest projecte monumental té un problema seriós. ¿L’espectador mitjà està preparat per a una sèrie existencialista de ciència-ficció amb un fil argumental que està al límit d’allò que la narrativa televisiva de prime time pot resistir sense morir en l’intent? The leftovers queda curta al costat de la reflexió que ens posen a davant. I ho fan sense estridències.
S’ha de lloar d’entrada la capacitat de Jonathan Nolan ─el germaníssim i guionista de tots els films de Christopher─ per enredar la cadena i obtenir un pressupost monstruós per crear el seu parc temàtic. Westworld ofereix a l’espectador allò que aquest parc temàtic ofereix als seus visitants, una experiència. Cadascú tindrà la seva. Pels que estimem Asimov, el Crichton més hard i un univers com el que va explorar Stephen King a The dark tower la sèrie es fon al nostre cervell, com un xip que es va modelant a mesura que passen els minuts.
Però què és exactament Westworld? Androides que somien amb xais elèctrics. Exactament això. Ells són els humans ─si aquesta paraula ha tingut mai una accepció positiva─ i nosaltres, els predadors. El salvatge oest, filmat com mai l’havíem vist a la televisió, és l’escenari on els homes violen, maten i poden exercir la violència sense càstig, com a premi de consolació per l’avorrida vida que se suposen que tenen al seu món real.
La reflexió és poderosa i perillosa i ben coneguda. La realitat artificial prendrà un dia consciència per ella mateixa i es tornarà contra nosaltres. Terminator, Matrix i Ex Machina en són exemples més simplistes, si voleu. A Westworld l’home no juga sinó que exerceix el paper de Déu fins que Eva ─Dolores, excel·lent Evan Rachel Wood─ tasta la fruita prohibida i les coses es compliquen meravellosament.
Entremig dels robots programats per plaure’ns i que mantenen gairebé sempre, com si fos el fabulós videojoc Red dead redemption, una línia narrativa coherent, entre ells hi ha el personatge que més m’ha fet anar de bòlit en els dos episodis. L’home de negre (inimitable Ed Harris) viatja per aquest món fabulós amb la seva missió. S’entén que és un visitant que fa 30 anys que és al parc, però a la novel·la original i al film Ànimes de metall era el robot que liderava la revolta. Qui és en realitat? Què busca? Qui som nosaltres? Què volem?
Kierkegaard quedaria meravellat.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda