Cada dia estimo més Netflix. És un amor quasi incondicional i em sembla que acabarà convertint-se en etern. La raó és que s’han quedat el projecte de Black Mirror i la tercera temporada, finançada per ells, és una meravella. Les anteriors ja eren sublims; per tant el mèrit seu no és la creació de la sèrie sinó el manteniment i la possibilitat de seguir gaudint-ne. El creador és Charlie Brooker, que torna a demostrar la gran anyada del 71. La qualitat artística dels seus capítols ha fet que els Bastards decidim parlar de cadascun d’ells, perquè s’ho valen.
El primer, Nosedive, torna a situar-nos físicament en un futur pròxim, però en realitat estem aquí i ara mateix. En la societat actual tenen molta importància les interaccions virtuals, en el nombre de seguidors a Facebook o en els likes a Instagram o els retuits a Twitter. En el capítol donen una volta a tot plegat i ens plantegen una societat que interacciona tecnològicament i on els individus es puntuen i van augmentant de nivell si aconsegueixen que els altres els valorin positivament. L’objectiu és tenir una puntuació elevada que et permeti l’accés a una vida millor, perquè segons el teu número podràs accedir a objectes de luxe, millors feines i a un habitatge més digne. Bryce Dallas Howard, que finalment torna a actuar i no fa el ridícul com en la darrera entrega de Jurassic Park, interpreta una noia amb un objectiu clar, arribar a la puntuació més alta possible i així formar part de l’elit. El seu afany per aconseguir aquesta fita li provocarà un canvi en la seva prioritat i passarà a tenir uns valors buits, líquids (que diria Zygmunt Bauman), deixant de banda la personalitat pròpia per convertir-se en un robot programat per ser simpàtic, no queixar-se i buscar caure bé a tothom.
L’estètica de Nosedive és de colors pastel, com si es tractés de la societat americana dels anys 50 i 60 que tan bé retrata Tood Haynes a Lejos del cielo (2002) i a Carol (2015), i que també ens mostrava Tim Burton a Eduardo Manostijeras (1990). Per tant, els valors també són els mateixos de l’època, en què les frases més sentides eren: “La roba bruta es renta a casa”, “a veure què dirà la gent”, “el més important és l’aparença”, etc. A més de l’aspecte visual, el capítol transita de manera impecable. L’argument, el guió i els actors estan perfectes i tot gràcies a la batuta d’un dels grans directors actuals, Joe Wright. I la seva mestria es nota perquè hi trobem elements que ja apareixen a l’obra mestra Atonement (2007), com el moviment de càmera, o la intensitat en els diàlegs que trobàvem a Orgullo y prejuicio (2005), la violència incisiva de Hanna (2011) i la gran direcció artística d’Anna Karenina (2012), per exemple.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1