“Tell me the truth- are we still in the game?” (eXistenZ)
La trama
Cooper un dia decideix viatjar per tot el món després de la mort per Alzheimer del seu pare i deixant de banda les peticions de la seva mare perquè torni a casa. A Londres coneix la Sonja per Tinder i després d’una nit de sexe boja decideix acceptar la feina d’avaluador de jocs virtuals per la companyia japonesa SaitoGemu. El contracte implica la col·locació d’un xip al cervell perquè l’empresa pugui monitoritzar les pors més íntimes de Cooper i la visita a una casa misteriosa on ha de passar el temps tot sol i que el portarà a terrenys del pànic més inimaginable.
La teoria
Amb aquesta premissa aterridora comença el segon episodi de la tercera temporada de Black mirror, Playtest, de Charlie Brooker. Wyatt Rusell, fill de Kurt Russell i Goldie Hawn, és Cooper Redfield, l’alter ego de Chris Redfield, un dels protagonistes principals de Resident evil. La seva actitud ─entre passota i al·lucinada pel consum de drogues sintètiques─ és una versió extrema d’R.J. MacReady de La cosa (1982), de John Carpenter, protagonitzat ara fa 34 anys pel seu pare, Kurt Russel, amb una aparença física terroríficament semblant.
Brooker coneix el terreny de la tecnologia de l’horror a la perfecció, com el mestre Carpenter, anant més enllà de la superficialitat visual i no és gens casual que hagi escollit Wyatt Russell com a protagonista. Si La cosa era l’exploració de la paranoia de la generació dels baby boomers, Playtest se centra en els mil·lenista, totalment immersos en l’aïllament de la xarxa. La casa on juga Cooper és la base antàrtica del film de Carpenter ─l’Outpost 13─ i el monstre que se li apareix és tan semblant al de La cosa ─barreja d’insecte i/o animal amb el rostre desfigurat d’un humà─ que sorprèn, amb les arrels simbòliques dels éssers teratològics del Dunwich horror, d’H.P. Lovecraft que li pertoquen.
Inspirat en jocs com Bioshock, Resident evil o Silent hill, l’experiència Cooper va més enllà de la simulació. El tecnocos i la biotecnologia, el concepte de por subconscient en què el joc devora la realitat del protagonista, ens porta a revisar els biopods d’ExistenZ (1999), el film profètic de David Cronenberg, en què els objectes del joc virtual envaïen la carn dels seus personatges permetent-los entrar a una realitat immersiva aterridora. El film de Cronenberg ja era una metàfora de la invasió dels mitjans de comunicació en el cos ─com el long live the flesh de Videodrome─ en què creuaven la frontera del simulacre de Jean Braudillard per formar part de la realitat orgànica de l’ésser humà.
A Playtest la casa del terror té moltes semblances a la Gillespie House de Silent hill. La llum, el tractament de l’espai i l’angle de la càmera imita el conegut videojoc. El llibre que llegeix Cooper és The raven, el poema d’Egdar Allan Poe en què un home, també amb un llibre tancat en una habitació, pateix l’aparició d’un corb demoníac que gralla el mot «nevermore». Tot encaixa; tradició literària, espai virtual, realitat augmentada, xip al cervell estil Desafío total (1990) a més d’un munt de referències culturals que podeu consultar aquí per si voleu aprofundir més sobre les obsessions de Charlie Brooker.
El terror de Playtest no només prové de l’alteració del joc a través del biofeedback físic i emocional del protagonista sinó també pren importància el concepte de Singularity, llibre que veiem a la casa de la Sonja (Hannah John-Kamen) i que tracta el tema que arribarà un dia que els ordinadors seran més intel·ligents i creatius que els humans, picada d’ull a les novel·les de William Hertling (The singularity series).
El resultat
Charile Brooker és un geni i ho demostra amb un retrat híbrid entre el terror i la ciència-ficció amb diverses capes de significat. Com al primer episodi, Nosedive, en què el tema principal era el sistema de puntuació d’Uber, Playtest és el resum de les dèries de Brooker sobre el món dels videojocs. Recordeu la seva fascinació sobre aquest mitjà a The Guardian (Why I love videogames) on va afirmar que el joc virtual, a més de ser el fenomen creatiu més important de la humanitat, ha construït una nova llengua artificial semblant a l’esperanto.
I la profecia es compleix. El joc perillós de Playtest ja és una realitat al segle XXI amb el Microsoft HoloLens, l’Oculus rift o el Nevermindgame.
Hi juguem? Posem-nos tots el xip al cervell. Us asseguro que serà meravellós.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo