A cada temporada de Black mirror hi ha un capítol que ens agrada per damunt dels altres. Depenent dels gustos de cadascú ens agradarà més una temàtica que una altra, però sempre hi ha un capítol guanyador, i segons la meva opinió el guanyador de la tercera temporada ha estat el quart capítol, San Junipero.
Si bé és cert que mai oblidaré l’impacte que em va causar el primer capítol de la saga,The national anthem, el meu capítol preferit de la primera temporada és The entire history of you, en què en un futur no tan llunyà portarem uns implants que ens permetran gravar tots els nostres records i consultar-los en qualsevol momen, fet que ens converteix en esclaus del nostre passat que podrà ser revisat (i jutjat) una vegada i una altra.
Black Mirror
La segona temporada va començar amb Be right back que ràpidament es va convertir en el meu preferit i ara, que fa uns dies que l’he tornat a veure, he recordat que el protagonitza la fantàstica Agent Carter, per tant encara me l’he mirat amb més carinyo. Be right back tracta la pèrdua de la persona estimada, la negació d’aquesta pèrdua i la incapacitat per tirar endavant, i ho fa amb la creació d’una espècie d’alter ego creat a partir del rastre virtual que el difunt ha anat deixant a la xarxa.
Aquesta tríada que us acabo de mencionar, The entire history of you, Be right back i San Junipero (que només és producte dels meus gustos personals i intransferibles) és també la trilogia intimista de la sèrie, tres capítols que parlen dels records, la mort i la pèrdua i que mostren els efectes (sovint devastadors) del món que representa Black mirror però ho fa des d’una perspectiva en què el destí que està en joc no és el de la humanitat sencera sinó el destí personal.
Des del moment que es trasllada a Netflix, Black mirror va passar a ser sospitosa d’una possible americanització, per tant Charlie Brooker, provocador com pocs, va traslladar la gravació del primer capítol (en ordre de gravació i producció) a l’assolellada Califòrnia en una clara declaració de intencions, i el resultat és aquesta meravella anomenada San Junipero.
San Junipero explica una història d’amor bonica i atípica entre dues noies situada en un lloc atípic a la dècada dels vuitanta, l’acció, per tant, es trasllada al passat… o no, amb Black mirror mai es pot donar res per segur… El capítol, escrit pel mateix Charlie Brooker i dirigit per Owen Harris és un oasi d’esperança enmig de l’habitual negror que envolta la majoria d’històries de Black mirror. La història d’amor entre Kelly (Gugu Mbatha –Raw) i Yorkie (la nova icona dels vuitanta, Mackenzie Davis) funciona com una faula de fantasia i ciència-ficció que com tot bon conte de fades acaba a mitjanit. És un capítol vintage que s’alimenta de l’ambientació retro i que amb la seva magnífica BSO (en què recordaràs perfectament tots els hits de l’època), s’erigeix com un gran homenatge a la dècada dels vuitanta enmig de múltiples referències a la cultura pop. Això és San Junipero, però parlem dels vuitanta? I parlem de nostàlgia? O senzillament som en un pla atemporal i estem parlant d’eternitat? Una eternitat entre el paradís i l’infern convertits per l’ocasió en una sala de ball i videojocs.
San Junipero és sobretot esperança, l’esperança d’un final feliç per tots, fins i tot per aquells que han viscut una vida de tragèdia. En contraposició a la lectura pessimista dels capítols de Black mirror, San Junipero és la visió positiva, lúdica i optimista que els avenços tecnològics també poden aportar comoditat, pau i benestar per a molts de nosaltres. Però res és gratuït, i San Junipero no regala el seu optimisme ja que darrere amaga un drama personal i un altre de familiar, però aportant un concepte positiu a allò que podria aconseguir desenvolupar la tecnologia en un futur i fer-nos creure que existeixen les segones oportunitats en què l’arcàdia perduda és una discoteca dels anys vuitanta on l’única cosa que importa es passar-s’ho bé ballant al ritme de les Bangles, Terence Trent D’Arby o Living in a Box.
Un capítol preciós i imprescindible amb un guió rodó i emotiu de Brooker que adquireix una gran rellevància sobretot també pel gran treball de les dues actrius. Un capítol que si tingués mitja horeta més de durada podria funcionar perfectament com a pel·li del culte dels nostàlgics anys vuitanta.
San Junipero és un bri d’esperança en mig del general malson que ens regala Black mirror, una bonica història d’amor entre lluentons i música disco a la lluminosa Califòrnia dels vuitanta, un lloc màgic que cal tenir en compte ja que com molt bé ens canta Belinda Carlisle, Heaven is a place on Earth.
PD: sssssht! i us explicaré un secret… quan veus el capítol per segona vegada, és encara molt millor! 😝
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu