Poca broma, ja fa disset anys que un dia com avui vaig decidir llevar-me d’hora del llit per arribar sol solet a temps a la projecció matinal d’una estrena del Festival de Sitges que m’havia cridat l’atenció. A les 8.15 em vaig trobar les portes de l’auditori tancades i barrades, la projecció començada i sense l’acreditació corresponent compulsada. Encara no sé per quins set sous em vaig sentir impulsat a colar-me igualment, no sense que em perseguissin un parell de membres de seguretat, a endinsar-me entre la foscor de la sala per trobar-me, literalment, acompanyant una sèrie d’adolescents odiosos que, càmera en mà, s’emboscaven a les entranyes més sinistres d’un bosc perdut de Maryland. En acabar, sortint de la sala fosca i a plena llum del dia, vaig tenir clar que aquella aventura juvenil m’havia marcat profundament.
El projecte de la bruixa de Blair és d’aquests films seminals que marquen un gènere. A pesar dels detractors, que n’hi ha, tothom coincideix a considerar aquesta pel·lícula com la impulsora d’un subgènere que va venir per quedar-s’hi, sobretot al gènere del terror: el found footage (material trobat de suposats documents reals que atorguen més versemblança al relat). Sí, direu que Mary Sheeley i Bram Stoker ja ho van patentar de manera epistolar i Lovecraft en va ser un precursor en el terreny literari. També que el gran Ruggero Deodato va experimentar amb el format i va ser el primer a vendre’ns la moto molt abans amb la impressionant Holocaust caníbal (1980). Però van ser Eduardo Sanchez i Daniel Myrick els qui, amb els suposats fets verídics ocorreguts en un bosc embruixat a tocar de Burkittsville mentre un grup de joves rodava un documental, van desfermar la cosa i padrins sense voler-ho de títols posteriors com ara [REC] (la millor del gènere), Monstruós o Paranormal activity, entre molts altres menys reeixits.
Després del fracàs estrepitós d’El llibre de les ombres (Blair witch project 2) –per cert, desmerescut– pocs ens imaginàvem que la prefabricada llegenda urbana de la bruixa de Blair tornaria als cinemes. Ha estat sota secret de sumari i perpetrat per un dels joves talentosos del terror indie, Adam Wingard (You’re next, The guest, VHS) que, gairebé dues dècades més tard del film original, reprèn la història com si el temps també hagués transcorregut: amb el germà de la desapareguda Heather que encapçala un grup de recerca pels mateixos paratges on va desaparèixer després d’haver descobert una imatge inquietant per internet.
L’ombra d’El projecte de la bruixa de Blair, però, és tan allargada que, com li passa a J.J. Abrams a Star Wars, que el respecte es tradueix a no retocar gaire el referent. Cagada l’hemus, doncs!, perquè la sensació que tenim els espectadors és d’autèntic i insatisfactori déjà vu, i reprenem juntament amb els protagonistes les mateixes passes… enrere, talment com el fill de Jack Nicholson al final d’El resplandor, aquí en un laberint de branques, romegueres i arbusts al qual no haurien/hauríem d’haver entrat mai.
I és que, com els protagonistes d’aquesta seqüela, el realitzador no para de tornar a fer cercles per allà mateix, i fins i tot replica escenes. Sense anar més lluny, l’aparició de matinada dels símbols característics de la saga fets amb branquillons penjant a tocar de les tendes. Només al tram final, ja a l’interior de la casa, ens adonem de les possibilitats que tenien per expandir més bé la mitologia d’aquesta saga tremendament irregular. Lamentable, perquè realment fa escagarrinar saber el que et pots trobar i que no pots mirar per no morir en l’intent.
L’encertat ús del so, tot i que destinat a crear cops d’efecte, és el més salvable d’una seqüela que, com podeu veure, és un coi de reboot. I vista la resposta del públic (sí, senyors i senyores, els que pagueu i no els crítics) tinc més clar que no em tornaran a enganyar amb la represa d’antigues sagues. Així que l’anunciat tràiler de The rings, continuació de la magistral The ring, l’anirà a veure son pare!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn