Menú de navegació+

‘The wailing’, DO Corea

Publicat el 22 novembre, 2016 per a Cinema |

A+ | a-

A la passada edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, el que tota la vida s’ha dit Festival de Sitges, vaja, s’hi va poder veure The wailing, l’última producció del sud-coreà Na Hong-Jin, director de Yellow sea, que va guanyar a la millor direcció en l’edició del 2011 del mateix festival.

Amb El extraño (The wailing en la versió internacional, Goksun en la versió original) Hong-Jin ens emplaça a un poblet coreà on, de cop, se succeeixen un seguit de morts grotesques. Com que aquestes morts coincideixen amb l’arribada recent d’un vell japonès, ràpidament els habitants del poble corren a donar-li les culpes (pel que es veu, els coreans i els japonesos són com els de Sabadell i Terrassa, que no es poden veure).

Amb aquesta excusa Hong-Jin repassa les supersticions que conviuen als pobles petits de Corea, des del cristianisme fins al xamanisme. I tot això ho fa començant amb un sentit de l’humor que de vegades frega el ridícul, amb uns policies més pendents de l’hora d’esmorzar que no pas de trobar pistes, després passa a ser un thriller inquietant i, al final, acaba com un film de terror que barreja la idea dels zombis amb les possessions demoníaques i la cultura dels fantasmes dels països asiàtics.

I per fer això el director s’ha hagut d’envoltar d’un equip que estigués a l’altura. El protagonista passa de ser un policia local poca-solta a un pare capaç del què sigui per salvar la seva filla, un dels altres grans personatges del film. I com a acompanyament tenim el japonès, que amb una sola mirada és capaç de transmetre més que tota la filmografia de Keanu Reeves. I com és normal en films asiàtics, la fotografia és molt important, s’arriba a convertir en un personatge més del film, cosa que aconsegueix amb escreix Hong Kyung Pyo, l’encarregat de la fotografia a Snowpiercer.

The wailing és un gran film d’un gran director, una pel·lícula gens predicible que et va portant per allà on realment vol. Per trobar-hi alguna pega, diria que els 150 minuts de durada es poden fer una mica pesats si no s’està acostumat al cinema oriental. És un film molt més que recomanable.

Autor: Jordi Taulats

Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards