Menú de navegació+

‘Into the forest’, en terra de ningú

Publicat el 7 desembre, 2016 per a Cinema |

A+ | a-

Som dependents de l’energia. Necessitem energia per a tot: escalfar el menjar, l’aigua, carregar els aparells mòbils, veure les pel·lícules, poder llegir… Avui dia som tan dependents de l’energia que quan hi ha algun problema amb el seu subministrament es crea un caos de ca l’ample.

Però què passaria si de cop deixéssim de rebre aquesta energia? Aquesta pregunta, que no és nova en el món del cinema, també se l’ha fet la canadenca Patricia RozemaEn el bosque (Into the forest, 2016). La directora, que ja va adaptar Jane Austin a Mansfield Park (1999), adapta ara la novel·la homònima de Jean Hegland i ens mostra un futur, que entenem no massa llunyà, on l’energia, de sobte, deixa d’arribar a les llars.

Per explicar-nos aquesta història ens situa en una casa high-tech al mig d’un bosc, on tot està connectat i tot fa pampallugues, propietat d’una família molt ben avinguda: el pare (Callum Keith Rennie, Californication), vidu, i les seves dues filles, la Nell i l’Eva. Tot i que al començament se’n surten molt bé, sobretot gràcies a les bones mans i idees del pare, quan aquest pateix un greu accident les dues germanes han d’aprendre a confiar l’una amb l’altre.

En el bosque comença amb un estil de ciència-ficció, amb moments que poden arribar recordar a La carretera (The road, John Hillcoat, 2009), gira cap a un drama familiar per continuar amb un thriller i acabar, novament, amb un drama familiar. Les bones interpretacions d’Ellen Page (Juno), en el paper de germana petita pragmàtica i directa, i Evan Rachel Wood (Westworld), en el paper de germana gran més somiadora, no són prou per aixecar un film que, en mans de la directora, no acaba de tenir un destí clar i on només ens mostra com les germanes aconsegueixen salvar les diferents situacions que es van trobant, incloent-hi un debat sobre l’avortament que pot indignar a més d’un.

Into the forest no és més que un film que es fa tediós i que no hagués acabat si no fos per la presència d’Ellen Page, que sempre és un plaer veure-la.

Autor: Jordi Taulats

Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards