Qui de petit no jugava a indis i vaquers i no s’imaginava ser el capità Custer matant indis a tort i a dret o, en tot cas, Geronimo arrencant caballeres al primer rostre pàlid que se li posés al davant…? Potser per això mateix quan molts pares hem vist com les nostres filles juguen i es vesteixen de princesa tampoc ens hem escandalitzat, per molt republicà que se sigui. Se’n diu joc simbòlic.
Que Disney no és el nirvana, amb això hi estarem d’acord. Però d’aquí a aguantar els mateixos tòpics, una vegada i una altra, al voltant de Disney ja en fem un gra massa. Algú ha vist en realitat les pel·lícules? Des de ben petit he sentit una gran atracció per les pel·lícules d’animació que surten de la factoria Walt Disney, productora que ens ha regalat al llarg de la història obres mestres del gènere, entre les meves preferides El llibre de la selva, Peter Pan o Robin Hood. També, i més ara que tinc una filla, he fet una immersió total i absoluta a l’univers Princeses Disney. No parlo només de la línia de productes comercials que ho està petant i que, des de Frozen, arriba a nivells comercials que ni George Lucas amb tota la parafernàlia Star Wars. Pur merxandatge sota aquest segell que va néixer en realitat als anys noranta i que, arran d’aquest èxit sense precedents en una nostra societat abocada al consumisme, ha absorbit creacions que es remunten al 1937. Sí, amics meus, si fa o no fa uns 80 anys d’història!… amb la pionera Blancaneu reconvertida als nostres temps en princesa (?!) i fins al darrer producte que arriba a les nostres pantalles: una princesa polinèsia, de nom Vaiana, que malgrat que trenca amb tots els estereotips i renega obertament de la seva condició passa pel sedàs comercial.
I és aquí on un servidor entra en joc, no pas per parlar del coi de joguines i disfresses, sinó a propòsit de Vaiana, un film d’aventures impecable que a més té un bon discurs ecològic i moral, per reivindicar el paper de les dones Disney.
Tot va començar el 1989, amb Ariel la Sireneta, un personatge de tall clàssic que reclamava amb veu ferma, un cop recuperada de la bruixa Úrsula, el tron de les dones a la factoria dels somnis. Poc després arribarien, una rere l’altra: Bella, l’heroïna capaç de domesticar la bèstia (1991); la mora Jasmin disposada a trencar les normes establertes per poder-se casar amb qui ella estima, l’Aladdin (1992); l’índia americana Pocahontas, en el seu cas decidida a combatre el racisme inherent dels colons (1995); la xinesa Mulan que ha d’amagar la seva condició i comportar-se com un home per fer-se valdre en una societat masclista, i Tiana, una jove negra amb un caràcter i una personalitat capaç d’espantar els mal esperits i qualsevol malefici sorgit del vudú.
I què me’n dieu de Rapunzel, una de les meves preferides, una aparent Barbie de pell blanca, vestit rosa i caballera rossa que oneja al vent entossudida a escapar de la torre on se sent empresonada a brodar i cuinar eternement per viure mil i una aventures i, per fer-ho, reconverteix una paella en una arma letal i el xulopiscines de partenaire en un autèntic calçasses. O la pell-roja Mèride, que no coneix romanticismes barats i prefereix lluitar contra les imposicions del seu pare i la seva corona per ser la Brave escocesa que és.
I per què no, les protagonistes de Frozen, en què, més enllà d’una cançó empalagosa, trobem una princesa Anna atractivament vasta i rebel i una Elsa amb un costat fosc capaç de desfer el gel que emmascara tota aparença.
I ara, amb l’arribada d’una princesa dels mars del Pacífic Sud, el llegat monàrquic al regne Disney continua. Amb una Vaiana (Moana a la versió original) capaç d’empetitir el poderós semidéu Maui (encarnat per Dwayne The Rock Johnson, en el seu millor paper) per tal de salvar el destí de la seva illa natal. I és que si una dona s’ho proposa, que s’apartin els mascles a Disney.
Ho sento, nois, les princeses tenen el poder!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn