Paterson, de Jim Jarmusch, és una pel·lícula aparentment molt lleugera, amb una estructura episòdica de set actes que coincideixen amb els dies de la setmana. El seu argument no té massa secret: Paterson (Adam Driver) és un conductor d’autobusos que viu a la ciutat homònima de Paterson (Nova Jersey). La seva vida transcorre amb la seva parella, Laura (Golshifteh Farahani), en una casa plena de pau. Mentre Laura es queda a casa decorant en blanc i negre molts elements de la llar i buscant la seva verdadera vocació amb la música country, ell s’aixeca cada matí abraçant-la i es dirigeix a la feina, condueix per la seva ruta, escolta converses dels viatgers, escriu poesia a estones lliures i torna a casa, on sopa tranquil·lament; surt de nits a passejar el seu bulldog francès i s’atura en un bar a prendre una cervesa i parlar amb els seus amics. Un argument molt prosaic per a una pel·lícula molt poètica.
El film és poètic perquè el protagonista es dedica a escriure poesia en una llibreta secreta, una poesia a l’estil d’un seu admirat William Carlos Williams, un metge de Paterson que escrivia poesies a estones lliures; totes estaven basades en fets, personatges i elements ordinaris del dia a dia, versos austers, depurats i amb una mètrica molt lliure. Aquests poemes són molt semblants als que escriu Paterson abans d’iniciar la ruta amb l’autobús o en els seus moments de descans per dinar assegut en un banc, mirant les cascades del riu Passaic. Uns versos que veiem sobreposats amb uns càirons molt bonics que imiten la lletra manuscrita.
Però Paterson també és una pel·lícula poètica pel fet que és una mirada, serena i tranquil·la, cap a les petites coses de cada dia. Un film sobre la quotidianitat i sobre la poesia de la quotidianitat, un film que ens recorda que la poesia també està en les coses corrents i en les persones corrents.
A més d’això, Paterson ens remet a molts elements, humorístics, estructurals i d’estil, d’altres pel·lícules de Jarmusch. Hi apareixen també picades d’ullet com ara l’aparició de Masatoshi Nagasede, l’actor japonès de Mistery train, en forma d’admirador de William Carlos William. Capítol a part mereixen els poemes que ha escrit per al guió de la pel·lícula Ron Padgett i la fabulosa música de Carter Logan.
Tots aquests elements formen una aparent i preciosa rutina. Són cent tretze minuts acompanyats d’uns personatges que ens fan una enorme companyia i que ens porten a sortir de la sala amb un somriure a la cara. Una de les millors propostes de l’any, sens dubte.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta