Menú de navegació+

‘Rogue One: A Star Wars Story’, la història d’unes medalles injustes

Publicat el 19 desembre, 2016 per a Cinema |

A+ | a-

Us parla Bob Merrick

Bill Waterson va tancar la seva magistral tira còmica Calvin i Hobbes, una de les millors radiografies de la infantesa i de les contradiccions del que implica ser humans, amb una frase excepcional: “És un món màgic, Hobbes, vell amic, explorem-lo!” Molts ens hem fet grans, en Calvin no; tenim fills, paguem hipoteques i intentem viure com podem en un món d’adults alienat i alienant. Afortunadament hi ha coses que no han canviat, perquè alguns vàrem quedar marcats, i profundament, amb l’estrena, el 25 de maig de 1977, ara fa 39 anys, d’una gran space-opera que va revolucionar el cinema, Star Wars. Es deia així, sense afegits, perquè havia de ser una sola pel·lícula. Teníem catorze anys i ens vàrem trobar davant d’una magistral –i necessària– relectura de tots i cadascun dels clàssics d’aventures. Una meravella lluminosa i emocionant que ens retornava la il·lusió per l’aventura després d’una dècada, la dels setanta, molt àrida en aquest sentit. Star Wars va ser, a més, un treball cinematogràfic que va tenir un disseny de producció que ja s’intuïa intemporal. Un disseny que ha estat una de les claus del seu èxit, tot s’ha de dir: que gran que vas ser, Ralph McQuarrie!

Rod Serling, el creador de La dimensió desconeguda, va dir: “La fantasia és l’impossible fet probable. La ciència-ficció és l’improbable fet fantasia.” Una gran veritat que Lucas sempre va tenir clara. És en el món de la fantasia, i no pas ciència-ficció, on es mou l’univers de George Lucas. Un món que se’ns ha presentat amb una factura clàssica, començant per la banda sonora i acabant per la realització, dins el qual ens volia explicar una història de bons i dolents –i, vista l’operació de compra, molt afí a l’univers Disney clàssic, tot s’ha de dir–. Ens va posar al davant un univers per divertir-nos amb la factura d’un gran producte d’evasió. Mai va pretendre ser res més. El fet que es convertís en una icona del segle XX i ara del XXI en va ser una conseqüència, no va ser la finalitat inicial, això cal no perdre-ho de vista; res feia preveure l’èxit i la gestió que es veuria obligat a fer-ne Lucas. Ens va regalar, ja com a productor, L’Imperi contraataca, i va iniciar la decadència, en part, de la saga amb El retorn del Jedi, on ja s’intueixen tots i cadascun dels errors que van planar sobre la primera trilogia, aquella que es va entossudir a escriure i dirigir.

En gairebé quaranta anys han passat moltes coses. Lucas s’ha jubilat, ha estat la seva decisió, res a dir. I, en aquest procés, va vendre el seu fill, marca Star Wars, a la Disney. Amb l’estrena d’El despertar de la força, i ara amb Rogue One, ens fa la sensació que Disney ha fet seves aquelles paraules de Calvin: “Tenim un món, explorem-lo!” Abans, però, ha de pagar peatges i relligar una saga que, si bé en l’univers expandit –còmics, novel·les, videojocs o sèries de televisió– està molt ben lligada –i aquest és un mèrit de Lucas, curiosament–, no li passa el mateix amb la cinematogràfica, també afectada, a més a més, per les alteracions, no pas totes, de la versió remasteritzada.

L’estrena de Rogue One, una història de Star Wars, igual que El despertar de la força, paga molts d’aquests peatges. El despertar de la forçade J.J. Abrams, un treball molt menys honest que Rogue One, també paga el peatge, segurament per no arriscar-se, de navegar entre dos mons i, la veritat, no se’n surt tan bé com ho va fer amb Star Trek. En tot cas, sí que va deixar posades les bases i esperem que la història segueixi amb perfil propi. També és cert que Abrams havia de mirar d’acontentar els fans, convèncer els que s’hi havien afegit més tard –qui sap si amb els videojocs– i atreure’n de nous, que no en tenien ni idea. Avui en dia hi ha molta gent que les ha vist parcialment o no n’ha vist cap, tot s’ha de dir. No oblidem que és un producte d’entreteniment que té la maledicció de ser una icona, a la qual sempre s’exigeix més.

Rogue One no se n’escapa, si bé de manera molt més solvent, de necessitar reforçar aquests lligams entre els films de la saga, especialment amb Una nova esperança. En el fons el que es vol és dotar el conjunt de més coherència, després de les més que evidents incoherències de la primera trilogia amb la saga clàssica, algunes injustificables. Amb l’estrena de Rogue One –i com costa fer un post sense spoilers, collons!– ens trobem, afortunadament, davant un producte que per un costat ja esperàvem; és a dir, amb una factura tècnica impecable, però que, per l’altre, i amb totes les seves febleses –que en té–, ens ha sorprès, i molt. Rogue One té una història sòlida, solvent, pel que ens vol explicar. I és coherent amb la marca de la casa, com si es tractés d’un Bond: novament tenim al davant un conflicte familiar; una altra vegada se’ns apareix una imponent Estrella de la Mort, aquesta vegada, sí, l’original, la primera, i tornem a tenir un robot simpàtic i carismàtic, com havia de ser, i un nou dolent impressionant. Però aquesta vegada Star Wars ha volgut fer-se una mica més gran. Tenim una rebel·lió que ja no formen una colla d’idealistes, no; és gent que no dubta a matar a sang freda.

El film està molt ben cuidat visualment i el treball ens regala unes imatges com mai havíem vist: l’aparició de l’Estrella de Mort sobrevolant un gran planeta, petita, gairebé minúscula. Posteriorment, i abans de destruir-la parcialment, aquesta destructora petita lluna artificial eclipsa tot el sol. Mai l’havíem vista tan imponent davant el gran Moff Tarkin. També, i en algun petit moment i de manera molt tímida, es vol humanitzar els soldats imperials; sí, aquells que només moren i tenen molt mala punteria –aquí és cert que han millorat… però només una mica–, tot i que segueixen morint com mosques. El film també recupera personatges que havien sortit al film del 1977 i que van morir durant l’acció –recordem que Rogue One passa abans d’Una nova esperança–, en veure’n d’altres que van ser desaprofitats o senzillament eliminats de la primera trilogia, i se’n menciona d’altres que tindran un paper clau en la trilogia clàssica.

Gareth Edwards, el realitzador de la magnífica Godzilla, ho lliga amb elegància. És cert que el director i també guionista es pren el seu temps per presentar-nos els personatges i, segurament, l’acció se’n ressent una mica. Però ho necessita, perquè vol que empatitzem amb els personatges perquè després, quan la trama prengui tot el seu dramatisme, quan comenci l’acció de veritat, tinguin sentit aquelles paraules de Mon Mothma: “S’han perdut moltes vides per aconseguir aquests plànols.” Els personatges, rics i ben dibuixats pel producte que és; entendrem el seu sacrifici i els motius que els porten a intentar el que és impossible: robar els plànols de l’Estrella de la Mort. La gesta d’aquests herois que fins ara eren anònims i als quals Disney ha posat noms ens farà veure com en són d’injustes les medalles que reben Luke i Han, per molt icònics que siguin els personatges. He volgut, amb molta contenció, fer un post sense spoilers, perquè el col·lectiu en farà un segon per analitzar la pel·lícula i els personatges, que complementarà aquest. En tot cas, us avanço una cosa: gaudiu de tot, però especialment de la darrera aparició de Darth Vader i dels plans finals del film.

I recordeu, com va dir una vegada un dels meus personatges preferits, el Doctor Who: “Quin sentit té ser adult si no pots ser infantil de tant en tant?” Doncs això.

Us ha parlat Bob Merrick.

Col·lectiu Bob Merrick

Autor: Col·lectiu Bob Merrick

No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.