La tradició mana, i més en aquestes dates nadalenques en què tothom es queixa del consumisme, la pèrdua de valors i la religió, però en què tots ens atipem, ens reunim i cantem nadales lloant Déu. Per això avui publiquem el recull dels bastards que han decidit morir durant l’any que també ens deixa. Com que la llista és llarga ens quedem amb aquells que són més rellevants, a criteri d’un servidor, i que no vol dir que els que no hi apareguin no es mereixin cap homenatge, només que no hi ha espai per a tothom. Alan Rickman, Gene Wilder, Prince, George Michael, David Bowie, Michael Cinimo, Fidel Castro i Ettore Scola són alguns dels que no figuren a la llista, ja que són persones que han tingut molt de ressò internacional durant la seva mort i no cal tornar-hi. També hi trobareu a faltar la darrera diva del Hollywood de l’època daurada, Zsa Zsa Gabor, que amb la seva mort als 99 anys ha deixat com a única icona viva d’aquell temps el gran Kirk Douglas, que celebrava els 100 anys amb un sentit homenatge del Col·lectiu Bob Merrick. Els bastards de la llista són:
Dan Haggerty
(19/11/42-15/01/16)
Conegut bàsicament per tots aquells nascuts abans dels vuitanta. La llarga cabellera i la poblada barba de Dan el van acompanyar durant la seva vida i el nostre record va lligat a l’ós Grizzly que passejava al seu costat a la sèrie Grizzly man, que es va emetre a principis dels vuitanta. Dues temporades que van servir per construir un petit mite, un personatge forjat pels valors més universals que buscava la veritat, la pau i l’amistat mentre fugia de les injustícies.
George Kennedy
(18/02/25-28/02/16)
La seva mort no va servir per fer un post o un homenatge més extens, que segurament és el que es mereixia. Aquest actorha fet de tot, des de comèdies, fins a drames, passant per pel·lícules de terror, westerns… La seva còrpora no deixava indiferent a ningú, per la qual cosa el paper de dolent semblava el més adequat per ell. Guanyador de l’Oscar al millor actor de repartiment per La llegenda de l’indomable (1967) i el Razzie al pitjor actor per Bolero (1984). Havia participat de la saga catastròfica Aeroport (1970) i també a la còmica, amb Leslie Nielsen, Agafa-ho com puguis (Agárralo como puedas) (1988).
Amber Rayne
(19/09/84-02/04/16)
El cinema X també té cabuda en aquest espai, i sobretot quan hem de parlar d’una pèrdua important per a aquest gènere cinematogràfic. Actriu amb descendència italiana i indígena americana, és el clar exemple de noia que arriba a Los Angeles per triomfar al món del cinema i troba el seu camí a la indústria pornogràfica. Després d’haver superat dos càncers i continuar treballant, Amber Rayne va ser trobada sense vida al seu domicili després d’haver consumit un còctel de barbitúrics i alcohol.
Chus Lampreave
(11/12/1930-04/04/16)
Magnífica actriu espanyola lligada professionalment a tres dels directors més rellevants del país. Va debutar gràcies a Marco Ferreri a El pisito (1959), amb qui va repetir a El cochecito (1960). Amb El verdugo (1963) comença la relació amb José Luis Berlanga, que s’aniria repetint en múltiples ocasions, fins que el 1983 amb Entre tinieblas apareix a la seva vida Pedro Almodóvar, amb qui col·laborarà fins al 2009 a Los abrazos rotos. Chus va visitar les nostres contrades per filmar amb Fernando Trueba El artista y la modelo i va coincidir amb el bastard Jordi Camps, que va descriure la trobada a El Punt Avui.
Guy Hamilton
(16/09/22-20/04/16)
Nascut a París i mort a Mallorca, aquest director britànic hauria d’haver rebut molts més homenatges i no passar desapercebut durant els últims anys de la seva vida i també en el moment de la defunció. Encara que el nom pot ser que no us soni gaire, hem de recordar que aquest senyor va dirigir històries dels grans investigadors mundials, com ara Poirot (Peter Ustinov) a Mort sota el sol (1982) i Miss Marple (Angela Lansbury) a El espejo roto (1980), i els espies secrets més importants, Harry Palmer (Michael Caine) a Funeral a Berlín (1966) i James Bond (tant Roger Moore com Sean Connery) a quatre films de la saga, entre les quals destaca el títol considerat el millor de tots Goldfinger (1964). Un dels seus darrers treballs, el 1985, també és un dels menys rellevants però que pels que vam néixer als setanta recordem amb estima: Remo: desarmado y peligroso.
Bud Spencer
(31/10/29-27/06/16)
Carlo Pedersoli sempre serà recordat com el company de Terence Hill a múltiples i divertides comèdies d’acció. Però la seva vida va donar per moltes més coses que recordava fa aproximadament un any el company Jordi Taulats a Bud Spencer, el de les hòsties amb la mà oberta, us recomano que hi feu una ullada.
Emma Cohen
(21/11/46-11/07/16)
Recordo el dia que anunciaven la mort d’aquesta actriu i escriptora barcelonina i em va envair una sensació de nostàlgia i tristesa. Tristesa sobretot pel record que la gent en tenia, per una banda tots els periodistes destacaven que havia estat l’esposa de Fernando Fernán Gómez i a mi em va venir al cap la Caponata de Barrio Sésamo, personatge infame que compartia escenari amb el cargol PerezGil, perejil li dèiem nosaltres. Una actriu que ha treballat amb Jesús Franco, Rovira-Veleta, Luis Buñuel, Iquino, Fernán Gómez, Eloy de la Iglesia i ha estat icona de l’època del destape i després de l’alliberament femení, es mereix alguna cosa més.
Kenny Baker
(24/08/34-13/08/16)
Actor de baixa estatura que va participar en algunes pel·lícules mítiques del cinema com L’home elefant (1980), de David Lynch, o Els herois del temps (1981), de Terry Gilliam. Serà recordat, admirat i idolatrat perquè és R2-D2, el robot més famós, estimat, fabulós, divertit, valent, guapo i valuós de la història de la humanitat. Tots drets! Que descansi en pau!
Jon Polito
(29/12/50-01/09/16)
Un dels actors més prolífics dels darrers temps, si tenim en compte que va començar a actuar amb 30 anys i que va morir amb 65, amb més de dues-centes intervencions entre cinema i televisió. La seva cara anirà lligada als Germans Coen, amb qui va col·laborar en moltes ocasions, entre les quals Mort entre les flors (1990), El gran Lebowski (1998) i Barton Fink (1991).
Curtis Hanson
(24/03/45-20/09/16)
Si ens fixem en els últims films de la seva carrera no seríem justos a l’esperit d’aquest gran director, per això és millor fer un cop d’ull a l’essència dels primers treballs, en què la sorpresa, el terror i el misteri vertebraven les històries. Va ser capaç de perfeccionar tots aquests elements a finals dels vuitanta a Fals testimoni (1987) i, sobretot, Males influències (1990) amb l’inquietat duet Rob Lowe i James Spader. Hanson serà recordat per l’espectacular L.A. Confidential (1997) i també per haver portat al cinema el cantant de rap Eminem a 8 miles (2002), però no podem oblidar que és creador de La mano que mece la cuna (1992).
Gil Parrondo
(17/06/21 – 24/12/16)
Aquest director artístic i dissenyador de producció asturià ha mort amb el rècord d’haver estat l’espanyol amb més premis Oscar, dos en total per la seva tasca a Patton (1970) i Nicolás y Alejandra (1971). Però no és en aquest obituari bastard per aquest motiu, sinó que l’hi hem posat perquè ha treballat amb els genis més grans del cinema, com ara Orson Welles i el Déu Nostre Senyor Stanley Kubrick. Els seus treballs més recordats són els de Lawrence d’Aràbia (1962) i Doctor Zhivago (1965). Cal recordar que Gil Parrondo va participar en més de dos-cents films.
Carrie Fisher
(21/10/56 – 27/12/16)
És i serà la princesa Leia pels segles dels segles, en una galàxia llunyana i en el futur infinit. Les ensaïmades dels seu pentinat perduraran eternament i l’evolució en la trilogia original, de valenta i malcarada a símbol eròtic continuarà en les memòries bastardes. Això és el que recordarem de Carrie Fisher, encara que ara algú vulgui ampliar-ho amb les novel·les escrites i altres pel·lícules. Per definir la seva vida només cal veure la participació (sense acreditar) a la sèrie Fargo, quan està treballant en l’arxiu municipal i els protagonistes se la queden mirant a veure si és “ella” o no, mentre esbossa un somriure trist que amaga el trastorn bipolar que li va fer companyia en els viatges d’anada i tornada entre el infern i la glòria. Només una reflexió final, enguany ens deixen la Leia i R2D2, a veure si la maledicció de Poltergeist ha passat a Star Wars de la ma del deixeble Abrams. Temps al temps.
Debbie Reynolds
(01/04/1932– 28/12/16)
En condicions normals la mort de Debbie Reynolds no apareixeria en aquest llistat, ja que no té gaire de bastarda la seva carrera, més enllà d’haver fet una aparició a Miedo y asco en las Vegas (Terry Gilliam, 1998) o per ser la mare de Kevin Kline a In & Out (1997). Està a la llista per ser la mare biològica de Carrie Fisher, l’estimada princesa Leia, que mor un dia abans que ella. Tot plegat molt poètic, com en Machado i la seva mare. Ara només espero que, a falta d’un dia per acabar l’any en el moment d’escriure aquestes paraules, els demés personatges bastards esperin un parell de dies a traspassar, que la llista ja està més que completa. Per cert, aquí us deixo l’enllaç de la llista de pel·lícules de Debbie Reynolds.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1