Us parla Bob Merrick.
Belleza oculta (Collateral beauty, David Frankel, 2016), protagonitzada pel darrerament irregular, si més no a la taquilla, Will Smith, és una relectura d’Un conte de Nadal, de Charls Dickens; però aquesta vegada sense els característics fantasmes dels Nadal passats, presents i futurs. En aquest cas tenim com a protagonistes les representacions del temps, l’amor i la mort, com a elements centrals de la trama. Tres conceptes que, només començar la pel·lícula i en boca del protagonista, se’ns posen al davant com l’element central sobre el qual gravita la vida, l’ésser humà i la creació. Fins i tot, i en paraules del protagonista i soci fundador d’una prestigiosa agència de publicitat, fa que aquesta feina, la de publicista, sigui positiva, sempre que es faci de manera honesta. Belleza oculta, però, és un treball fallit. Amb tot, té unes particularitats que fan que, tot i que no ha funcionat a la taquilla, tampoc cal cremar-la a la plaça pública. És un treball que, com a conte de Nadal desconcerta, potser perquè, qui ho sap, no es tenia clar en el fons què es volia oferir o, si més no, no es va saber comunicar. I no és un problema interpretatiu, segurament de guió i fins i tot tampoc aquest es pot dir que sigui dolent, tret del final, que és prescindible.
La pèrdua d’una filla ha estat tractat a bastament i amb gran encert; en el cinema un exemple pot ser L’habitació del fill (La stanza del figlio, Nanni Moretti, 2001). Les similituds acaben aquí. El primer és un treball sòlid que sap cap on vol anar i que s’arrisca. Belleza oculta també ens parla de la pèrdua d’un ésser estimat, concretament la filla de sis anys del protagonista, un excel·lent Will Smith. Veiem com el personatge s’enfonsa fins a l’autisme, fet que fa perillar la seva salut mental i el futur de la seva empresa. Presentar un conte de Nadal en què plana el desencís, la pèrdua, la mort i el pas del temps, no és una proposta fàcil, especialment si no ets Dickens. Belleza oculta ho intenta, però acaba desconcertant. Sempre és agradable trobar-se un film pensat per estrenar-se per aquestes dates i amb temàtica nadalenca de fons. És més, pensem que cal especialment després que Tim Allen es jubilés de pare Noel i Bill Murray deixés de ser atacat pels fantasmes o que els Gremlins enderroquessin el Nadal sencer.
Belleza oculta vol ser això una proposta nadalenca i benintencionada; però tot i els moments de comèdia, suaus i mesurats, per alleugerir el drama, no deixa de ser una proposta trista. Hellen Mirren, representa la mort; Keira Knightley, l’amor, i el jove Jacob Latimore, el temps, els tres conceptes sobre els quals gira la vida de tots i que ens aniran acostant i descobrint la personalitat dels quatre protagonistes. A mesura que ens anem endinsant en la trama anirem descobrint que la pèrdua de la filla de Will Smith i el seu patiment són només l’excusa per bastir un treball coral al voltant dels seus tres socis, els quals s’aniran convertint en els autèntics protagonistes del relat. Eduard Norton, Kate Winslet i Michael Peña apuren sense esforç unes interpretacions molt ajustades ─extraordinari Michael Peña─. La proposta, en el fons ens ve a dir que tots tenim les nostres febleses i que la vida no és fàcil.
El que en principi és una estratègia per demostrar que el soci principal, Will Smith, no està en condicions i així salvar l’empresa s’acaba convertint en un viatge a les febleses dels quatre protagonistes, però a la vegada en una oportunitat que tenen per continuar endavant; això sí, admetent els errors i reconeixent els sacrificis i pèrdues. Belleza oculta segurament no és una gran pel·lícula i, a la vegada tampoc és el conte de Nadal que molts s’esperaven. Desconcerta, certament, tot i que no té aquesta vocació; és més, per a més d’un es pot quedar a mig camí d’enlloc. David Frankel, un director irregular, amb grans treballs per televisió i amb un film destacable, El diable es vesteix de Prada (The devil wears Prada, 2006), es queda en la correcció i, segurament, aquest distanciament acaba de dotar el conjunt d’una fredor que, i ho tornem a dir, desconcerta. De tota manera, la proposta s’enfonsa al final. I és en aquest final, en els darrers tres minuts quan els encerts del film, que els té, es perden del tot. Si la voleu veure, un consell: quan les peces de dominó comencin a caure i vagin desmuntant el conjunt no us quedeu al cinema, marxeu i, així, podreu guardar un bon record d’aquest conte de Nadal que navega en terra de ningú.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas