Ciència-ficció i drama romàntic. Drama romàntic i ciència-ficció. Que importa l’ordre? Depèn, si ets un fan incondicional de la ciència-ficció i esperes trobar-te una pel·lícula que et faci ballar el cap i et tingui tres dies buscant teories o informació sobre el que acabes de veure, sí que importa. Perquè Passengers, dirigida per Morten Tyldum (The imitation game), no és això, ni de bon tros.
Jim Preston (Chris Pratt) és un pobre desgraciat a qui ha fallat la seva càpsula d’hibernació que l’havia de mantenir en un somni profund durant 120 anys. Aquest segle i escaig és el temps necessari per transportar els 5.000 passatgers de l’espectacular nau Avalon fins a Homstead II, un nou planeta que la humanitat pretén colonitzar. Així doncs, li queden per endavant 90 anys de viatge en solitari acompanyat només per la presència del simpàtic bàrman i robot Arthur (Michael Sheen), que no acaba de suplir les seves necessitats socials. Al bo d’en Jim se li planteja un gran dilema: viure sol per sempre o esguerrar la vida a algú altre per tenir una mica de companyia. Òbviament es decanta per l’opció egoista i decideix despertar l’Aurora Lane (Jennifer Lawrence). Digue-li tonto!
Una nau indestructible que du a terme un viatge històric, una relació d’amor entre dues persones de diferent estatus i una catàstrofe total imminent: nom de la pel·lícula? Necessiteu cap pista més? I si hi afegim un iceberg/meteorit i la frase «confies en mi» a la vora de la nau? Exacte! Som davant del Titanic futurista! Per descomptat, Passengers no tindrà la transcendència que va tenir Titanic, principalment perquè, de moment, no està basada en fets reals.
L’èticament dubtosa decisió d’en Jim és el dilema moral i l’argument més interessant del film. Aquest acte pervers d’egoisme i de crueltat, el posa directament en el punt de mira de l’espectador. Fent una mica d’exercici empàtic: us imagineu una vida tancats en una nau sense possibilitat de relacionar-vos ni socialitzar-vos amb ningú? És justificable aquesta necessitat per condemnar la vida d’algú altre, simplement per no viure sols? Un debat interessant que a la pel·lícula s’hi treu poc suc i que sembla que se n’oblida quan les coses es compliquen. Llàstima.
La fe cega en la tecnologia és un altre dels temes de fons que queden eclipsats per la història d’amor dels protagonistes. Serem capaços algun dia de confiar totalment en una màquina feta per nosaltres? Podem ser tan agosarats i deixar-la funcionar 120 anys de manera autònoma sense cap tipus de manteniment ni control humà? De moment sembla que sempre hi haurà d’haver algú que se sacrifiqui pel bé dels altres.
Tot i això, Passengers també té punts positius. Els plànols de l’espai, de la nau i dels interiors d’aquesta són de gran bellesa visual i estan a l’alçada de les grans ficcions espacials: els 100 milions de dòlars que ha costat en tenen la culpa. Les interpretacions dels dos protagonistes i mig són prou bones per haver de portar el 100% del pes del repartiment. I finalment, no és un film transcendental però és entretinguda i als més romàntics els hi agradarà veure els estira-i-arronsa de dos dels actors més atractius del moment.
Autor: Àlex Oliva
Mataroní de naixement i Terrassenc d'adopció. Administratiu, community manager i estudiant de màrqueting. Com molts, vaig començar a consumir series amb Lost i ja no he parat.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/lalexoliva
- Facebook: https://www.facebook.com/alexoliva86