The autopsy of Jane Doe va guanyar el premi del jurat al passat Festival de Sitges. Quan es guanya aquest premi, sigui quin sigui el festival, vol dir que el film té algun aspecte pel qual mereix que se’l reconegui. Segurament, en aquest cas, se li va donar per la por que et fa passar, perquè la pel·lícula és la més terrorífica que va passar per Sitges. Us haig de recordar que el premi a competició oficial va ser per a una història d’un cadàver i un nàufrag amb acudits escatològics, el millor director per Train to Busan, film de temàtica Z fantàsticament filmada i editada, emotiva i amb acció trepidant, i el millor guió per a Pet, pel·lícula ben resolta que mereix un post a part quan s’estreni i el premi del públic per The handmaiden, una faula que uneix el misteri i l’erotisme literari. Així doncs, el terror, la por autèntica, passar-ho malament amb les pulsacions accelerades i la tensió a flor de pell, només ens ho va regalar The autopsy of Jane Doe.
Aquest film dirigit pel noruec André Øvredal i interpretada per Brian Cox (el primer actor que es va posar a la pell d’Hannibal Lecter) i Emile Hirsch (conegut per haver viatjat cap a rutes salvatges dirigit per Sean Penn), explica el procés d’una autòpsia per part del propietari de la funerària i el seu fill, que a partir de la dissecció d’un cadàver n’extreuen les pistes necessàries per saber l’origen de la defunció. La pel·lícula se centra en l’autòpsia d’una noia desconeguda que ha estat trobada en un soterrani. Els dos protagonistes viuran una nit inoblidable, tant per ells com pels espectadors. El més original del film és que no fa experiments, torna a la por més primària, aquella por que ens fa despertar instints de supervivència, que ens posa en alerta per poder lluitar contra el mal.
Tots els elements terrorífics dels films clàssics, com ara Halloween (1978), de John Carpenter, apareixen a The autopsy of Jane Doe, els espais tancats, aquells passadissos que saps que amaguen algun espant i tot i així, t’acabes espantant, la lentitud de les accions per crear tensió i misteri, la sensació de pèrdua de control i del crim inevitable. Tot això gràcies a una bona direcció, una gran interpretació i un clima adequat per anar-nos enfonsant dins la butaca, esperant que quan s’acabi el film podrem tornar a la vida habitual i que tot el que veiem sigui només un malson, cosa que dubto.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=omWuaVxxwOo” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1