En Joel Joan és un capullo. Un paio conflictiu i complicat, un malalt i un tarat. També un intransigent i un radical capaç d’ignorar-te si no li parles en català. Un egòlatra malaltís que ens va captivar des del primer moment quan el seu personatge de metaficció va aparèixer a El crac.
Així s’autodeifinia i així ho recollíem a la primera crítica que vam fer de la sèrie de TV3, convertida ràpidament en sèrie de culte gràcies a una primera temporada de traca i mocador.
Ara, ja sabem qui és El crac i no som pocs els que l’esperàvem amb els braços oberts que tornés. El problema no era tant si renovaven la sèrie (que no només de La Riota, perdó La Riera, ens alimentem els catalans) sinó que Joel Joan va desaparèixer del mapa el 9 d’octubre de 2015. Només sabíem que va abandonar la nostra estimada terra, en ple procés d’Independència, allunyant-se amb una barqueta més enllà de l’horitzó del mar Mediterrani… Mentrestant, la vida aquí ha continuat més o menys igual. Els catalans ens hem continuat manifestant, governen els mateixos i la Carla, la seva estimada muller, encara l’espera amb els braços (i les cames) oberts.
Putu Joel Joan! Tothom plorant la seva desaparició, per descobrir, gràcies a Quim Masferrer, el nostre Foraster preferit, que el crac d’en Joel Joan vivia tranquil·lament en comunió amb els indígenes d’una petita illa remota de Papua Nova Guinea. Sí, estimats i estimades, l’home més buscat del país, el nàufrag català més famós de la història, vivia en absoluta pau en si mateix, ballant la conga i deixant-se estimular el penis a cops de bastó. Només ha estat, com diu ell, per no fer un lleig a la filosofia espiritual dels korowai, aquesta tribu que l’ha renovat de dalt a baix i que ell ja coneixia dels temps de Plats bruts, que aquest nou mestre zen ha decidit tornar a escena i no perdre’s la cerimònia dels premis Gaudí “perquè no es diu que no a algú que et convida a casa seva”. Que ell estigui nominat pel seu portentós paper a El General Moragues no té per ell cap mena d’al·licient: “els premis no tenen cap rellevància”. És clar que no. I nosaltres que estem encantats que torni!
El Crac ha tornat i el que és millor, mantenint el llistó de qualitat que ens va oferir la primera temporada. Original, fresca i provocativa, El crac torna a jugar amb els ingredients que la van bastir: fusionar realisme (més aviat, un fals realisme) i ficció i l’autoparòdia al més pur estil d’algunes de les millors tragicomèdies del moment, com pot ser Louie.
El primer episodi ens ha tornat a situar i apunta per on aniran els trets, en aquest cas ja no per enfotre’s de la indústria cinematogràfica sinó la teatral, que té tants o més egos per metre quadrat. Sense anar més lluny, Joel Joan, nom que com ell mateix recorda comença per Jo(el) i continua amb Jo(an). Una egolatria que xocarà contra una altra bèstia escènica: Julio Manrique, que per acabar-ho d’adobar està aparellat amb la Sandra, l’ex de Joel Joan. El combat està servit.
Amb més cameos i aparicions estel·lars, com la de Lluís Soler, El crac 2, novament escrita i dirigida per Héctor Claramunt i Joel Joan, promet molt.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn