Parlar de la societat alemanya des de la perspectiva d’un europeu del sud sense caure en generalitzacions no és fàcil. Viure a la quarta economia del món té un preu social important i els que hi hem estat immersos des de fa temps hem de trampejar amb unes mancances en què l’ètica del treball s’imposa a les relacions socials de la persona.
Toni Erdmann ens parla d’això i de molt més, indagant en l’essència de l’ànima alemanya del segle XXI. Ens parla de Winifred, un professor de secundària retirat, molt semblant al Walter Matthau del film oblidat Kotch (1971), que té l’obsessió de disfressar-se per imitar personatges diferents. Un dia porta una perruca, un altre unes dents enormes i un tercer dia unes ulleres horroroses de pasta negra.
La seva filla, la Ines (Sandra Hüller), és una consultora d’una companyia petroliera encarregada d’acomiadar, si cal, els seus treballadors per augmentar beneficis. Pel seu aniversari, el seu pare l’acompanya a Bucarest i es fa passar per un estrambòtic home de negocis que es fica a les seves reunions de feina. Si de nena tot aquest circ li encantava, ara amb quaranta anys ho veu del tot ridícul. La Sandra només vol mantenir la seva carrera professional i ha deixat de banda les relacions personals per vendre’s a l’empresa. El sexe, casual i buit de sentiments, l’emplena amb un col·lega de feina més jove que ella obsessionat per la festa i les drogues sintètiques. Els valors de les utopies dels anys seixanta que el seu pare havia volgut construir han sigut fagocitats per la complexitat d’un món laboral cada vegada més desigual. Ell vol, indirectament, recuperar el que queda de la seva filla. Ella s’hi resisteix de valent. És molt més important fer diners i mantenir l’estatus laboral. La solució sembla impossible.
Hi ha una escena clau al film de Maren Ade en què veiem com la Ines canta en una festa The greatest love of all, de Whitney Houston. Recordem que la cançó ja va ver un element clau a la novel·la de Bret Easton Ellis, American psycho, el qual hi va dedicar tot un capítol, coincidint amb l’ànima del protagonista Patrick Bateman, home de negocis dels vuitanta dedicat exclusivament a fer diners, enfonsat en una buidor personal extrema, com la mateixa Whitey, que va morir d’una sobredosi de cocaïna al Beverly Hilton. Aquesta festa a Toni Erdmann ens fa viatjar al cinema surrealista i satíric de Luis Buñuel amb El ángel exterminador (1962), amb aquells personatges atrapats en un cul de sac burgès particular, tan present també a tots els films d’Andy Kaufman i Lars von Trier.
Els paratges postindustrials de Romania també prenen el seu protagonisme a Toni Erdmann. Veiem com les fàbriques abandonades del segle XX es barregen amb projectes canibalitzadors impulsats per les grans empreses alemanyes. Si alguna vegada creueu cap a l’est d’Europa sabreu de què us parlo; grans cadenes de supermercats i magatzems teutònics al costat de fàbriques grises gegants totalment abandonades.
Pels que encara us pregunteu quin sentit té la disfressa monstruosa del pare al final del metratge del film només vull dir que us trobeu davant de Kukeri, la bèstia búlgara d’arrels tràcies que apareix a totes les grans celebracions folcklòriques romaneses per foragitar els esperits diabòlics.
Aquest final, que dona un munt d’interpretacions obertes, fan de Toni Erdmann un film memorable. La directora, Maren Ade, es mereix un podi de pedres precioses ben alt i que vagi fins al regne sublim de les pel·lícules extraordinàries. Originalitat absoluta i fe total en el cinema ben fet.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo