La violència és el gran leitmotiv de les pel·lícules de Martin Scorsese. Un element distintiu al llarg de la seva intensa obra i que ens ha mostrat sovint emmarcat en diversos contextos: en el món criminal (amb títols essencials com Malas calles, Un dels nostres, Casino, Gangs of New York i Infiltrados), en el d’un esport en què esdevé indispensable com és la boxa (Toro salvatge) i en el d’una societat que no ha sabut digerir les conseqüències d’una guerra perduda (Taxi driver).
També, com a seminarista que va ser, Scorsese de tant en tant ens l’ha encolomat a l’hora de tractar el tema i ho ha fet des del marc de la religió. A Kundun, explicant com un país (la Xina) va aplicar-la per intentar esmicolar quelcom tan intangible com és la fe d’un poble creient (el Tibet) i a L’última temptació de Crist, per recordar com un home la va patir fins a la crucifixió per a salvar la humanitat sencera.
Ara hi torna a insisitir, amb la religió, que no és més que una altra forma violència. En aquesta ocasió, amb Silencio (Silence), per narrar el conflicte que sorgeix entre dos mons, el dels jesuites que pretenien colonitzar espiritualment, en nom de Déu, el Japó feudal del segle XVII, i el dels japonesos que van desplegar una ferma defensa de la seva cultura atàvica, aplicant graus de tortura que riute’n d’en Ramsay Bolton.
I què voleu que us digui, el resultat són dues hores i mitja d’una pel·lícula que com a principal adjectiu es podria qualificar de “difícil”. En tots els sentits: difícil per explicar-la i per pair-la. Ja se’n surt prou bé, Scorsese, que en sap un niu, de narrar. Però al final els espectadors ens quedem amb un reguitzell d’escenes repetitives marcades per la humitat, les tortures, crucifixions, cossos llagats amb aigua bullent, caps rodolant i misses clandestines d’un poble ras que no tenia res més que abraçar una fe forània que prometia el paradís. La dialèctica entre la fe i la vida queda clarificada, però que el director inclogui algun tall de veu en pla narrador del mateix Déu nostro senyor (així, literalment) no fa més que descol·locar-nos, per no dir, com és el meu cas, provocar-nos una vergonya aliena indescriptible.
Tampoc ajuda gens els agnòstics, com ara un servidor, que la història no tingui cap personatge amb qui identificar-se. Ni Andrew Garfield ni Adam Driver estan a l’altura, i encarnen un personatges que, de tan irritants, fan que a estones alguns tinguem l’impuls d’animar els torturadors que no s’estiguin d’hòsties i vagin per feina.
Un nou viatge al cor de les tenebres en què el nou Coronel Kurtz, l’apòstata d’en Liam Nesson, torna a constatar que l’“Horror… l’Horror” conviu amb nosaltres, tinguem fe o no en tinguem.
Ja em sap greu, Martin, però, no hi ha color, Apocalypse now continua sent el nostre referent per recordar-nos-ho.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn