Somnieu. És clar que sí, somniem constantment. (Lluís Llach, 1979)
Ai, senyor, els somnis! Una de les qüestions més enigmàtiques del cervell humà. Ens connectem durant la nit perquè el nostre mecanisme no s’aturi i ho fa mostrant-nos imatges i creant històries de tota mena. Per què somniem el que somniem és una pregunta sense resposta, que ha portat de corcoll la majoria de psicòlegs durant els àpats socials perquè tothom els hi treu el tema. Aquest tema el van tractar de manera impecable a Inside out (2015), reproduint els somnis com un plató de cinema on els guionistes feien un barreja de les experiències viscudes per la nena i aconseguien un dels millors moments del film.
En cinema no tots els somnis han sigut tan reeixits, només cal recordar la patètica resolució de Boxing Helena (1993), film dirigit per Jennifer Lynch, però en quasi totes les pel·lícules de terror hi ha un moment que el o la protagonista es desperten d’una situació angoixant i l’espectador sent alleugeriment quan descobreix que tot era un somni. La primera vegada que es mira A nightmare on Elm Street (1984) desitges fervorosament que tot ho sigui, que quan es torni a la realitat no hi hagi el cos esbudellat de Johnny Depp per tota l’habitació, ni que en Freddy sigui autèntic, però si darrere del projecte hi ha un paio com Wes Craven no es pot esperar compassió. Heus aquí un dels problemes de Somnia (2016), i com que en té més d’un els anomeno de manera esquemàtica i així serà més fàcil:
- Algunes persones l’han comparat, suposo que sense haver-la vist, amb A nightmare on Elm Street i no s’assemblen de res, ni en temàtica ni en nivell de terror.
- El director, Mike Flanagan, va sorprendre amb el film Oculus (2013), però aquest passat 2016 ha fet tres pel·lícules i qui molt abraça poc estreny. Ni Hush, ni Ouija 2, ni Somnia acaben funcionant, tot i que tenen coses bones. Potser que en faci només una i de ben feta. El proper projecte és la versió de la novel·la de Stephen King, Gerald’s game, en què veurem Carla Gugino lligada al llit, una imatge, a priori, agradable.
- El càsting no funciona, el matrimoni protagonista no té química i només se’n salva el nen, que tot i que repeteix alguns tics del seu darrer film Room (2015), demostra que és capaç de transmetre emocions de manera brillant.
També té virtuts, Somnia, no ho podem negar, està excel·lentment ambientada, tant els efectes especials com els decorats i ambients tenen aquell clima necessari per fer-te entrar en la història. La part dramàtica no fa nosa, i això s’agraeix, i la història és interessant, sense que sigui enigmàtica ni sorprenent.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=onT9223hhOk” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1