Us parla Bob Merrick
El col·lectiu va conèixer, que no encara reconèixer, John Hurt, Sir John Hurt, el vuitè i mig Doctor Who, ara fa molts anys interpretant l’emperador Calígula, a Jo, Claudi (I, Claudius, 1976); per aquell temps el recordem haver-lo vist com el gran Quentin Crisp, a The Naked Civil Servant (Jack Gold, 1975) i en un film de John Huston, La forca pot esperar (Sinful Davey, 1969) ─un treball, per cert, del que sempre va renegar el gran Huston, arran dels canvis que va fer el productor─. Quan el vàrem veure a Alien (Ridley Scott, 1979), en la pell del tripulant Kane , i ens vàrem agafar a la cadira en la impactant escena del part de l’alien, ja el teníem totalment identificat i ja el vàrem reconèixer immediatament. Un any després, amb L’home elefant (The Elephant Man, David Lynch, 1980), es faria evident el que molts ja teníem clar; que sota aquell maquillatge hi havia un grandíssim actor ─va ser nominat a l’Oscar, que no va guanyar─, que ens va meravellar amb una interpretació continguda, de la qual, per cert, va ser incapaç de robar un plànol el gran roba plànols del cinema, el també immens ─quan vol─ Sir Anthony Hopkins. Després, i de reestrena, el van veure a la dura L’exprés de mitjanit, (Midnight Expres, Alan Parker, 1978) i aquell mateix any a Clau omega (The Osterman Weekend, Sam Peckinpah, 1983). Evidentment, després van venir altres papers, alguns menors, d’altres majors. Són molts els treballs, des de participar en la saga d’Indiana Jones a la de Harry Potter o fent del gran Doctor Who.
Hi ha dos treballs que ara, i en perspectiva, ens poden posar una mica la pell de gallina. Hurt ha mort per un fulminant càncer de pàncrees; un càncer dur, d’aquells que no avisen i en prou feines dóna temps per posar els assumptes en ordre. A Hellboy (Guillermo del Toro, 2004), com el professor Trevor “Broom” Bruttenholm, el metge li diu que li queda poc temps de vida. En el segon treball, That Good Night (Eric Styles, 2017), Hurt interpreta a un guionista d’èxit amb una malaia terminal que intentarà reconciliar-se amb la seva filla. Tots, absolutament tots, avalen la versatilitat d’aquest actor que alguns podrien definir com un gran secundari, que també seria correcte.
No estem gens d’acord, però, en considerar-lo, com alguns han fet, com l’actor de mil cares. Aquest títol, pensem, el té per mèrits propis el gran Sir Alec Ginnes, i punt. Estem davant un actor solvent, absolutament creïble en tots els papers i cadascun dels papers que ha interpretat en aquests 54 anys d’activitat. I és això el que fa gran. Això és el que fa gran a actors com ell: aquesta professionalitat que els ha a portat a desfilar per gran nombre de produccions i que, en totes elles, ha estat absolutament creïble i solvent. Què més s’ha de demanar per ser un gran actor?
John Hurt és un dels grans. És un actor d’aquests que quan els perdem ens adonem que ens han anat acompanyat tots aquests anys; i ho han fet sense fer soroll, sense estridències. No els considerarem com uns amics, perquè aquesta és una paraula que no es pot fer servir a la lleugera, això cal deixar-ho clar. Però sí que quan els perdem, com és el cas, ens adonem que ens han acompanyat durant molts anys. I és ara quan ens deixar-nos, i totalment coneguts i reconeguts, ens aturem, recapitulem i pensem: “Collons! Que gran que ets Hurt!”.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas