El subgènere de cinema sobre l’esclavitud americana sempre ha estat farcit de crítica, sobretot per la representació d’un dels episodis més horrorosos de la història nord-americana, que encara cou molt fort en ple segle XXI.
Com a anècdota, fa uns tres anys, durant un tour a la plantació Magnolia, a uns 30 Km de Charleston (South Carolina), el guia ens va anunciar obertament que els cineastes ianquis i llibertaris de Hollywood havien representat l’esclavisme d’una manera massa negativa. A la plantació, els afroamericans tenien lloc per dormir, menjar i fins i tot rebien un petit sou, aspecte, segons aquell senyor, molt positiu. Evidentment, no va mencionar les tortures, la feina inhumana als camps de cotó sota la calor tropical ni les violacions dels seus amos a les esclaves més joves. Tampoc li vaig sentir dir que gràcies a la feina gratuïta dels esclaus, South Carolina es va convertir en la colònia més rica de l’imperi Britànic, amb uns guanys que ni Amancio Ortega es podria imaginar. Venda de cotó a tot el món amb despeses de personal nul·les. Una bicoca.
Una de les sèries que va representar millor el sofriment dels esclaus va ser la coneguda Roots, de 12 hores en total i que comprimia 120 anys d’història de l’esclavitud americana presentant el personatge de Kunta Kinte, icona de la meva infància (la sèrie és de 1977). Roots és la tercera sèrie més vista de la televisió, va guanyar un munt d’Emmys i un parell de Golden Globes. S’havien fet alguns films abans, com Slaves (1969) i Mandingo (1975) ─aquest últim, un dels preferits de Quentin Tarantino─, però res a veure amb Roots, sobretot per l’èxit d’espectadors.
The birth of a nation és un intent més de Hollywood de netejar el seu passat esclavista. Segueix les passes de la magistral 12 years slave, el documental de Netflix 13th i l’èxit de Django unchained de Quentin Tarantino, tot i que amb resultat tediós, sobretot perquè es nota que és el primer film del seu director (Nate Parker), que fins ara havia treballat només com a actor. La pel·lícula ha portat també polèmica, ja que el senyor Parker va ser acusat d’un atac sexual a una estudiant universitària al Penn State amb el seu company Jen Celestin, tema molt punyent a la societat americana ─el de les violacions en massa a les universitats d’aquell país, de les quals ja en va parlar el documental The hunting ground, que us recomano amb fervor.
The birth of a nation va rebre una gran ovació en l’últim festival de Sundance, però és sentimentaloide i juga massa amb el clixé, un exemple més de la rapidesa amb què la crítica actual defensa films de baixa qualitat a causa del perillós fenomen d’osmosi hyper, tant de moda en aquests moments. A més, ha robat descaradament el nom de la pel·lícula de D.W. Griffith, un film que defensava l’escabrós paper del Ku Klux Klan però que va donar al llenguatge cinematogràfic el meravellós regal del muntatge paral·lel, el primer flashback en cel·luloide i la primera gran batalla del cinema, entre altres innovacions que ja ens agradaria a molts veure en les estrenes actuals.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo