En un article anterior parlava dels spoilers i criticava l’obsessió malaltissa de molts serièfils de no voler saber-ne res, quasi ni la sinopsi, i del desig d’arribar verge al visionat, sense haver vist ni el tràiler –en què, en el cas del cinema, ho expliquen tot–, sinó un insinuant teaser. Blasmo d’aquesta mania perquè hem oblidat que l’important del relat és l’obra en conjunt. Un fet pot ser important circumstancialment, però en el global de l’obra no deixa de ser-ne un episodi o una anècdota, una part més o menys important, un factor de la suma.
En aquest segon capítol vull parlar del canvi de paradigma que han representat les sèries en la manera d’explicar les coses. En el cinema clàssic era molt important la durada; reconec que podia ser un problema, però cal admetre que era una habilitat, un ofici. Ningú no podrà negar que a Stagecoach (1h 36m), o a Casablanca (1h 42m) o a Paths of Glory (1h 28m) hi sobri ni hi falti res.
Dues pel·lícules, d’una hora i mitja o cent minuts, i cap a casa. Les pel·lícules més llargues es podien estrenar en dos dies diferents –com passa actualment amb moltes sèries, malgrat que Netflix també vol canviar aquest costum, com analitzaré més endavant– o bé es presentaven com una sessió doble habitual; heu de recordar que Gone With de Wind (3h 58m), Ben-Hur (3h 32m) i Doctor Zhivago (3h 17m) tenien mitja part. The Godfather va ser el primer film a projectar d’una tirada les seves 2 hores i 55 minuts.
Després, al llarg dels anys, es van anar acabant les sessions dobles i es van anar allargant els metratges perquè l’espectador tingués menys la sensació que als cinemes li robaven la cartera. Després vam començar a parlar de llibertat creativa dels guionistes, de muntatges de director i els relats audiovisuals es van anar estirant considerablement. Van arribar les sagues cinematogràfiques, les trilogies i altres eufemismes de sèries amb pressupostos de por, per deixar clar que s’havien de veure a les sales de cinema per amortitzar les inversions.
Vam dir que les sèries eren el refugi de la llibertat creativa i d’expressió dels guionistes, deslligats de les pressions comercials i tal i tals. Permeteu-me: ha, ha, ha! I com més s’estira, més s’explica. Pocs directors s’esplaien en una escena per fer-ne un poema visual, més aviat aprofiten per explicar moltes coses, vinga a afegir-hi contingut, deixem-ho tot ben clar. Vull dir que hi ha maneres de narrar interessants, com a The affaire i Mr. Robot, que van despertar gran interès al principi. Tanmateix, són sèries que també es podrien criticar pel seu afany comercial. Hauríem de saber quantes temporades duraran. Ho saben? O munyen i munyen la mamella?
Però d’això ja en parlarem quan toqui HBO vs. Netflix.
Un problema que observo en les sèries –als crítics i als addictes– és la insistència en l’anàlisi parcial d’una història que no saben com acabarà. Es mouen per febrades i canvien de sèrie amb una promiscuïtat espantosa. Neguitosos i impacients, si un dia el capítol falla o els decep són capaços d’abandonar la sèrie, amb la mateixa mala llet que un carcan malcriat abandona un gos un mes i mig després de Nadal. Qui sap si els psicòlegs parlarien de dèficit d’atenció o, potser, és que saben que els donen merda i no volen ser enganyats. Jo reivindico molta paciència, com quan van perdre el cap amb Lost.
Aquesta fugacitat no sol passar en cap més disciplina i té el seu punt extrem en una obsessiva anàlisi parcial de l’obra inconclusa. Tot i que sabem que l’artista treballa en la intimitat, us imagineu la crítica de la seva obra mentre es va formant? Això ja passa amb l’obra pública, però als jubilats els ho perdonem. La sèrie no és un curs per anar fent exàmens parcials, les línies mestres han d’estar molt ben planificades de principi a fi. Una cosa és la incorporació de personatges o de trames basada en l’experiència i l’aprenentatge conjunturals i històrics, i l’altra, avançar sobre la marxa.
Entenc la crítica del pilot, perquè marca la línia que seguirà, però no n’hi ha prou per avaluar la sèrie ni per qualificar-la. El pilot de Vinyl va ser tan brillant que res no ens indicava la degeneració i la desorientació de la sèrie al ritme del seu protagonista; vet aquí que HBO la va cancel·lar. Recordeu el pilot de The wire?
The wire, Tremé, Sopranos, Breaking bad i Boardwalk empire són sèries serioses. I John Adams, una minisèrie de les més interessants i necessàries, recomanable per revisar en aquest moment en què la democràcia està en perill arreu del món.
La sèrie s’hauria d’analitzar en conjunt; al final, també hem de defensar la crítica un cop conclusa l’obra.
Fargo em fa entrar en contradicció, en un bucle, en una mena d’esquizofrènia. En la primera temporada de la sèrie hi ha relat i ganes de trobar una manera de narrar diferent. S’observa una planificació precisa, per a una història que tothom coneix, però gasta 9 hores en 10 capítols per explicar la història que els germans Cohen van trigar 1h i 38m a explicar al cinema, el temps just i necessari per explicar un clàssic ben planificat.
I aleshores, què? Expliquem-ho tot o tornem a la insinuació.
Coming soon… En un proper capítol parlaré de les… el·lipsis.
Autor: Vador Garcia Arbós
Sóc periodista, i punt. Voldria ser vegetarià, però m'agraden massa els embotits, la cansalada i el pernil! I I avui confesso que sóc trekkie, estaferm de Besalú.
- Web: http://www.7canibales.com/
- Twitter: https://twitter.com/Vadorgarbos
- Facebook: https://www.facebook.com/vadorgarbos