Primer s’ha de saber que Donald Trump va encarregar la seva pròpia festa o orgia –en què tots hauríem volgut estar– per contrarestar els discursos de vergonya aliena de la insofrible pantomima anual dels Oscar. Abans de posar-se els seus calçotets de “gala”, el president va trucar a un amiguet rus per assegurar-se que Meryl Streep no guanyés res –amén a això– i per provocar el caos entre els seus enemics. Mentre Donald feia el missioner sobre la taula del despatx oval
–l’únic objectiu amb el qual va voler sempre ser president–, va fer entrar els amiguets i les escorts per admirar plegats el gran Warren Beatty, probablement el més gran follador que hagi conegut mai L.A.
Finalment Hollywood ha trobat un rival a la seva altura. Hi ha bastards contra els quals no pots lluitar i Trump probablement és el number one d’aquests. La patuleia d’actors, directors i productors que es banya en llet de camell als matins i posseeix la meitat de les illes de l’oceà Índic va tocar tant els collons durant la campanya electoral que fins i tot jo hauria votat la taronja mecànica de la Casa Blanca. Algú finalment, com diu el pare de l’Angelina Jolie, ha de portar la contrària a tots aquests vividors que mengen foie de fetges hipertrofiats de nens d’Uganda i beuen sang robada d’hospitals de Transsilvània a les seves mansions de Mulholland Drive. Fills del dimoni tots.
De fet, sempre invoco l’apocal·lipsi quan està a punt de començar la gala. Que centenars de freakies hipnotitzats en el Comic-con per Uri Geller es despertin de cop en milers de llars dels Estats Units, i amb una destral i una motoserra viatgin plegats a la capital del vici per alliberar el setè art de la llista més llarga de vividors que ha conegut la història. L’últim truc d’aquests malignes i falsos liberals –fins i tot han encomanat Clint Eastwood, que Déu els perdoni– és sacsejar les nostres consciències amb drames de contingut social. El que faltava. Salten i ballen sobre els nostres pobres cadàvers i encara ens hem d’emocionar de veure com la mullena de pixats que cau –no pas aigua, companys– ho fa en forma de llàgrimes a les nostres galtes.
Per tot plegat, veure els mateixos senyors de la foscor dubtant del seu poder mentre Beatty, que va venir al món a posseir damisel·les de tots colors, somreia amb cara de murri va ser el plaer prohibit d’una nit en què els uns als altres es fan amb la boca i amb el que calgui allò que passa en l’escena de Moonlight en què ara mateix esteu pensant. Si la fi del món ha de començar en algun lloc i en algun moment, que sigui en una trobada on la mitjana de sous és de 100 milions de dòlars a l’any.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda