En plena temporada de guardons cinematogràfics rebem notícies, dia sí dia també, de quina és la millor pel·lícula, el millor guió, el millor actor, la millor actriu… segons quin sigui el grup de persones que reparteixen els premis. Els premis a la interpretació sempre m’han despertat curiositat i admiració, ja que des de la ignorància del que no ha actuat mai veig aquesta feina molt dificultosa. Deia en Josep Maria Pou que era més complicat fer cinema que teatre, perquè en el cinema estàs parat i de sobte has d’estar enfadat o posar-te a plorar o riure, en canvi en el teatre vas construint un personatge que flueix a dalt l’escenari. Per mi totes dues tasques serien impossibles d’aconseguir. La transformació de cada personatge necessita una concentració i una preparació sobrehumana. El darrer premi Goya al millor actor secundari, Manolo Solo per Tarde para la ira (Raúl Arévalo, concentra en uns deu minuts un paper inoblidable, en què veiem metamorfosi d’un actor conegut per papers a Verbo o Caníbal o La isla mínima i que de sobte és en Triana, canviant la veu, el caminar, la mirada, transformant-se en una persona antagònica a la qual estàvem acostumats. Així doncs el treball d’interpretació no és una feina fàcil i mereix tot el respecte del món. Si parlem d’actrius la més gran, i que no ha rebut el reconeixement que es mereix, és Emily Watson. Dues nominacions als Oscars el segle passat per Rompiendo las olas i Hilary y Jackie, la van catapultar a primera línia, però va perdre pes a la indústria cinematogràfica i va quedar relegada a papers per televisió. Per sort, els seus papers continuen vorejant l’excel·lència. No hi ha cap actriu capaç de transmetre les emocions com ella. La mirada d’Emiliy Watson canalitza totes les expressions possibles en una persona i, com si la cosa no anés amb ella, és capaç de moure subtilment els pòmuls i esbotzar un somriure o una expressió de ràbia que et fa recórrer un calfred per tot el cos. El seu darrer treball és la minisèrie Apple Tree Yard, que avui ens ocupa.
Dirigida per una especialista en sèries de televisió britànica, Jessica Hobbs (River, Broadchurch, The Slap), Apple Tree Yard ens explica la història d’una dona intel·ligent, de mitjana edat, amb problemes relacionals amb un fill que té un trastorn bipolar, avorridament casada amb un professor de prestigi, que coneix casualment un home que la sedueix en el moment oportú, quan ella desitja ser seduïda. La relació millora l’autoestima de la Yvonne i la transporta a un espai de felicitat que ja havia oblidat. Les coses, però, es comencen a complicar traumàticament i la història fa un gir inesperat. A més de les grans interpretacions, cal ressaltar la direcció pausada i tranquil·la, sense voler exprimir exageradament les emocions sinó que les deixa fluir de manera natural. Quan la mirava em va venir a la memòria, veient el canvi de la protagonista quan comença la relació amb el seu amant, una sessió de grup de suport quan feia unes pràctiques a l’hospital. Em van encarregar que portés la sessió i vaig preferir que anessin sortint temes diversos, un dels quals va ser si s’havia de tenir amant o no. La majoria de les persones del grup de suport eren dones i una d’elles animava les seves companyes que tinguessin una aventura, que d’aquesta manera viurien plenament. Només un consell, no us enamoreu de l’amant i que tots dos compartiu les mateixes normes, si no, potser en sortireu escaldats.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1