No sé qui cari és Inga Lindström, amb aquest bonic cognom suec, però estic neguitós i encuriosit, a la vegada. I ja us explicaré per què. És més, i ara que hi penso, admeto que no he llegit la darrera novel·la de Pilar Eyre sobre un amor molt oriental entre un cantant que volia ser un Frank Sinatra a la llatina i una filipina, ara donada a l’alta literatura. Això darrer no té res a veure amb el que us vull explicar, però em venia de gust deixar-ho anar. En tot cas, i vagi per endavant: em disculpo per no tenir una gran cultura i no saber qui coi és aquesta tal Inga Lindström! És cert que tampoc em caracteritzo per ser dels que veuen conspiracions arreu ─bé, tret de qui s’amaga darrere la programació del Cinema Truffaut, ja sabeu quin vull dir, el de la versió original a Girona─. Però en tot cas, ha arribat el moment de parlar clar del concuberni entre l’actual règim imperant a l’Estat i els amos d’Europa: els alemanys. Anem a pams… i «no marxeu, que encara n’hi ha més».
Recordeu l’actor Kevin McCarthy en el paper del doctor Miles J. Bennell, a la magnífica La invasió dels lladres de cosos (Invasion of the body snatchers, Don Siegel, 1957), cridant «Ja són aquí!» en relació amb una invasió alienígena? No ho recordeu? Bé, pel que veig no sóc el més ignorant de la classe. En tot cas, i si em permeteu, assumiré el paper del doctor Bennell i cridaré: «Ja són aquí! Però, és que no ho veieu?» No veieu la invasió dels telefims alemanys amb què ens flagel·la la corporació de Radio Televisió Espanyola les tardes del diumenge? Us explicaré una història, a veure si ho enteneu. Hi ha dues productores alemanyes: Frankfurter Filmproduktion New Media i Bavaria Fernseçhproduktion Gmb, les quals venen els seus productes a la totpoderosa distrubuïdora alemanya ZDF Enterprises, que a la vegada els reven a RTVE. Som davant d’uns magnífics ─i cars de compra, suposo─ títols romanticots a l’alemanya. I no és broma, perquè les dades ens parlen clarament: només el 2014, RTVE els va comprar 50 telefims; 37 el 2015 i 25, de moment, el 2016. Aquestes darreres són dades de principis d’any, no en tinc més. Però com comprendreu no estic tranquil.
Fem un cop d’ull als títols, tots ells magnífics: Les filles de la meva germana, La rialla de les dones, Un estiu a Amsterdam, La meva àvia és la millor, Julia i l’oficial o Un amor a Nova York. No em negareu que són bons exemples. I les audiències? Poca broma perquè són estratosfèriques a Alemanya, esclar. Aquí pel que sembla els va més el rotllo Acacias, però en tot cas aquestes produccions teutones fan la seva funció, que és omplir, omplir i omplir. Seguim. Aquestes dues productores van comprar els drets d’autores supervendes, com ara Rosamunde Pilcher, que ja ha publicat més de vint títols. No us poseu nervisosos, ja us parlaré més endavant de la tal Lindström, sí aquella amb cognom suec. En tot cas, i no us ho perdeu, Pilcher, de soltera Scott, és anglesa i els seus llibres són especialment populars a Alemanya. La ZDF ja ha produït més de 60 dels seus contes. Una màquina, aquesta escriptora nascuda el 1924 i una màquina, també, els alemanys. Espereu, perquè encara no he acabat: Pilcher i el director de programes de la ZDF, un tal Claus Beling, van rebre el premi de Turisme el 2002 per l’efecte que tenen les seves novel·les angleses filmades per alemays a Anglatera i que miren els alemanys, per la contribució que fan de promoure el turisme d’alemanys a Anglaterra, i per ser més exactes a Cornualles. Fabulós! L’altra reina del serial, aquesta sí que és alemanya, és la tal Inga Lindström, ja sabeu qui vull dir, la del cognom suec. Aquest, però, no és res més que el seu pseudònim perquè en realitat es diu Christiana Sadlo. Espereu, perquè no he acabat: les seves obres, escrites a Alemanya, passen a Suècia! De fet, la Federació Sueca de Turisme la va convidar a visitar finalment el país on passen aquestes històries, que més de 8 milions d’espectadors alemanys miren ─dels suecs no en tinc constància, però com que no estan endeutats com a Espanya, dubto que els hi colin─.
Aquests telefims, perquè no entraré a valorar la qualtiat literària dels originals, són un pur clixé: gent guapa, cases guapes, paisatges guapos i molt poc sexe. No hi trobem frases mítiques com ara: «Afanya’t, Heidi, que puja la Clara!», perdó això no era suís? Bé, és igual, tot molt bonic. La trama es complica, és cert, però a la fi l’amor triomfa. Em cauen les llàgrimes i fins i tot em ploren les neurones. Una cosa m’inquieta, però: si els paisatges són tan meravellosos, els actors van amb màniga de camisa, sempre fa un sol radiant, no hi plou ni neva i la primavera és eterna… no sé què coi fem aquí: «Anem tots a viure a Alemanya, que aquí ens pelem de fred i, a més, el pobles rurals són l’hòstia! Gent amable, veïns entranyables. Una meravella.» Em sap greu, però des que va morir aquell entranyable lleó de la sabana que ens feia venir aquella somnolència amb els reportatges de La 2, ara tenim a manera de consolador ─he dit consolador?─, consol, vull dir consol, pels diumenges a la tarda la invasió de Valerianes ─que no Valquíries─ alemanyes, que passen per angleses o fins i tot sueques.
Però que no ho veieu: tot és una gran conspiració de la Merkel que vol recuperar tots els diners que van enviar a l’estat espanyol, molts dels quals, si no vaig errat, es deien fons de cooperació; uns marcs que van servir per a subsidis d’atur endèmics d’algunes regions, crec. Aquests telefims roses, que programen de dos en dos els diumenges a la tarda, els paguem tots, senyores i senyors. Que no ho veieu? Sí, fins i tot vostè, mestresa de casa. Sí, vostè que es pregunta cada diumenge a la tarda on collons té aquell home amb qui es va casar; sí, vostè que també suspira pel teutó que passa per anglès o suec. Escolteu: no us fa la sensació que algú ha fet una trucada i ha dit: «Mariano… a comprar pel·lícules de televisió alemanyes filmades a Anglaterra i amb arguments a la sueca. Ein!»
Us ha parlat Bob Merrick
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas