Els Oscars han tingut un punt de caos aquest any. La La Land es converteix en la guanyadora al millor film i Damien Chazelle comença el seu discurs. Warren Beatty s’adona de l’error. No és La La Land, resulta que l’estatueta és per a Moonlight. Un equívoc que porta la cerimònia al ridícul i que supera el famós ball de Rob Lowe amb Blancaneu el 1989. Almenys no ha guanyat un film mediocre com La La Land, en què la música i el ball fan riure, penso jo, però aquest és un altre tema del qual ja vaig parlar en un altre article.
Fences ha guanyat l’Oscar a la millor actriu de repartiment; Mahershala Ali, al millor actor de repartiment per Moonlight, i el film El viajante, d’Asghar Farhadi, a la millor pel·lícula de parla no anglesa, premis polítics anti-Trump, sobretot si ens fixem en El viajante, notablement inferior a Toni Erdmann, un dels films europeus clau del nostre convuls segle XXI.
Fences no és una gran pel·lícula, tot i que ha ajudat al fet que el hashtag #oscarsowhite del 2016 hagi desaparegut del tot aquest 2017. Denzel Washington no l’ha clavat, ni de bon tros, ja que es fa avorrida i carregada de diàlegs en plans tancats horrorosos. Claustrofòbia teatral, diria jo. No m’interpreteu malament.
I és que Fences està basada en una obra d’August Wilson, grandíssim dramaturg, i ara va en Denzel i ens la copia fil per randa, com si el llenguatge del teatre fos el mateix que el del cinema, sense tenir en compte la seva simbologia literària a la pantalla i construint un artifici que no funciona ni de conya.
Viola Davis, l’actriu que ha guanyat l’Oscar per Fences, treballa molt bé, encara que l’espectador s’avorreixi a mort. Fins i tot Denzel Washington aguanta l’embat, perquè sempre ha estat un bon actor, però el film fa badallar molta gent tot i algunes bones crítiques amables, ja que tenim un text literari imponent i el film is not so white, com dirien alguns, i no es pot atacar obertament, és clar.
De teatre en cinema se n’ha fet de molt bo. Arsénico por compasión (1944), de Frank Capra; Un espíritu burlón (1945), de David Lean; Larga jornada hacia la noche (1962), de Sydney Lumet; Vanya en la calle 42 (1994), de Louis Malle, i la filmografia shakesperiana d’Akira Kurosawa, per posar alguns exemples. Fences no aporta res, només sobrietat a un llenguatge ja marcat pels grans clàssics. Una pena.
I jo em pregunto què li passa a Hollywood. Compareu el musical La La Land amb els grans noms de Gene Kelly, Stanley Donen, Robert Wise i Vincente Minnelli. Molts segueixen assegurant que és una revisió dels grans clàssics de sempre. Personalment, veig que la revisió l’ha fet un millennial, Damien Chazelle, amb un pal de selfie que es pensa que amb tres mesos de lliçons de música, cant i llenguatge cinematogràfic, pot renovar els clàssics. Una gran tragèdia.
Però jo no venia aquí a carregar-me La La Land un altre cop. Em titllaran de hater compulsiu. El que realment vull és deixar la meva marca com a cineasta reconegut en el món mundial. Tal com està el pati, em vull presentar als Oscars del 2018 amb uns vídeos verticals que envio regularment amb orgull al xat del WhatsApp bastard i pels quals rebo insults, improperis i renecs. Uwe Boll, el pitjor director de cinema de la història de Rotten Tomatoes em tindria enveja. Mous una mica la càmera del mòbil sobre tres arbres pansits amb coloraines i ja tens un La La Land. Nens, que això es considera art i els hypers ho defensen a mort. Grans temps els que vivim ara. Quina sort.
De veritat que sóc un paio amb molta sort.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo