Darrerament m’he fixat que moltes persones del meu voltant expressen les ganes de fer un viatge a Austràlia. Suposo que el continent oceànic deu despertar passió perquè és el lloc més llunyà on podrem anar mai, si no és que s’espavilen els de la NASA i ens permeten viatjar entre planetes o aprenem a fer viatges astrals. Austràlia té, segons diuen, paisatges fantàstics, platges espectaculars, onades gegants, animals estranys com els cangurs o els coales i un munt d’experiències, que es veu que només pots viure allà. Per tant, ja ho sabeu, tots cap a Austràlia! El que potser no us ha explicat ningú és que allà també hi ha assassinats, també tenen problemes de convivència, hi ha racisme, injustícies, violacions i tota la varietat de merda que forma part de la societat actual. A mi ja m’han marxat les ganes d’anar-hi, sobretot per culpa de la sèrie Wolf Creek.
L’any 2005 Greg McLean va estrenar l’univers Wolf Creek amb la primera pel·lícula de la saga que espera la tercera part aviat. Per fer menys feixuga l’espera als seus fans, la televisió australiana n’ha produït una minisèrie de sis capítols, que tindrà continuïtat, i que demostra que les versions per televisió de productes cinematogràfics poden tenir la mateixa qualitat o més que les originals. La sèrie no explica res de nou, l’argument gira al voltant d’una noia que sobreviu a l’atac d’un assassí compulsiu que no pot evitar estar-se tot el dia de cacera: ara un cangur, ara un dingo, ara un parell de turistes que passegen tranquil·lament pel desert o que fan ioga a prop de la carretera. La supervivent començarà una investigació per perseguir el caçador i venjar la mort de la seva família. Durant el seu periple per indrets inhòspits i solitaris, anirà creant relacions complicades amb els habitants de la zona. Persones pintoresques que transiten entre els mutants de The Hills Have Eyes (1977) i l’adorable família de The Texas Chain Saw Massacre (1974), per això quan tenen davant dels nassos una noia rossa amb els cabells llargs i força agraciada, tenen unes respostes físiques del tot desmesurades, si tenim en compte que parlem de persones i no d’animals salvatges. Com a única pista una camioneta blava, la noia demostrarà que amb insistència s’aconsegueix el que es busca. Sort que no ha de buscar la camioneta de Jeepers Creepers (2001).
Wolf Creek no enganya ningú, està embastada per distreure, fer passar angoixa, generar patiment i mostrar la sang necessària per esgarrifar. No es passa de frenada en cap moment sense avorrir, i això és d’agrair. Normalment quan veiem sèries de terror no s’atreveixen a mostrar excés de violència per no perdre audiència, i solen fer un primer capítol una mica bèstia i després abaixen les pretensions fins que ens avorrim, com ha passat amb les sèries Slasher (2016) o Scream (2015-2017). Wolf Creek manté la tensió fins al final perquè tot flueix sense forçar-ho, i converteix la protagonista en una màquina de venjança perfecta que haurà de lluitar internament per poder canalitzar la ràbia a l’exterior. Una recomanació que potser arriba tard, perquè és de l’any passat, però que no podia deixar passar.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1