Uwe Boll és un dels directors més odiats del cinema actual. El seus films, que es consideren deixalla, tenen el rar privilegi de ser els més mal puntuats a Rotten Tomatoes. Entreu a Alone in the Dark, un 1% de ràting o In the Name of the King, un 4%, o Postal i llegiu les crítiques. El titllen de maldestre, d’inepte i de ser el màster de les bufonades. No en feu cas.
Uwe Boll és el creador de la trilogia bastarda més interessant dels últims deu anys. Es diu Rampage ─tornar-se boig─ i no té pèrdua. Amb tres films, Rampage (2009), Rampage: Capital Punishment (2014) i Rampage: President Down (2016), el director alemany es menja el cinema d’acció amb tocs violents bèsties i molt poc pressupost fent callar els crítics més virulents. Uwe Boll es mereix un Oscar. Sí, ho heu sentit bé.
La història de Rampage és ben simple; un jove anomenat Bill Williamson de Tenderville, Oregon, que encara viu amb els pares, treballa de mecànic i es passa el dia mirant la televisió envoltat d’imatges de guerra, atacs terroristes, inundacions, huracans i epidèmies. Els seus pares, farts, li demanen que marxi, i en Bill, ben emprenyat, es compra una armadura d’acer AR-500, un casc antibales i una màscara de paintball. El que segueix és brutal. Amb dues metralladores, dues pistoles semiautomàtiques i dos ganivets de caça comença una despiadada carnisseria que no deixa ni el guionista dret. La massacre està servida.
A Rampage: President Down, la missió d’en Bill va més enllà de les víctimes civils. El seu atac apunta directament el president dels Estats Units, el vicepresident, el secretari de Defensa, els SWAT i l’FBI. Sí, molt millor que Designated Survivor de la cadena ABC. Ara, amb elaborades bombes trampa i la seva filosofia nihilista ─desenvolupada durant el segon film de la sèrie─ ha tocat el sostre de la violència més crua.
Uwe Boll ha fet l’impossible. Tornar la dignitat al cinema d’autor amb tots els punts i comes que hi faltaven. Sí, m’heu sentit bé. Cinema d’autor. Malauradament acaba d’anunciar que no farà més pel·lícules. No perquè l’insultin obertament, sinó pel fet que ja no les pot vendre en DVD o Blu-ray ─mercat que ha baixat un 80% les vendes els darrers tres anys─ i que només pot passar per Amazon Prime a cèntims d’euro per còpia. Una misèria.
Sí senyors, el cinema porqueria d’autor està mort i molt ben enterrat. Si els anys vuitanta vèiem com florien nous directors que venien els seus films en precioses caràtules de VHS a un públic sibarita, ara el VoD ho està aniquilant tot. N’hi ha que deuen pensar que és una bona cosa, tot i el poc pluralisme, la poca imaginació, el segrest d’idees i guions dissenyats per grans corporacions mediàtiques. Molts pensem que s’ha arribat a un límit d’empatx a la carta insuportable. O potser no tinc raó i aquest és el camí que hem d’agafar perquè el cinema evolucioni.
Uwe Boll, no te’n vagis. Volem que continuïs fent films. La fe no es pot perdre mai.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo