Us parla el Col·lectiu Bob Merrick
Lobezno. El Vell Logan, un còmic del guionista Mark Millar, dibuixat per Steve Mcniven i entintat per Dexter Vines, ens proposa un arc argumental (del 6 al 72 de la col·lecció regular americana de Wolverine), que ens trasllada cinquanta anys endavant, en un món digne de Mad Max, després de la derrota dels herois. En aquest espai apocalíptic, un vell i cansat Logan (Lobezno) farà un viatge per protegir la família d’un Hawkeye, cec i envellit, de la banda Hulk. Aquesta banda està formada pels nets de Bruce Banner, convertits ara en macarres que peguen i maten gent quan aquests no paguen el lloguer a Hulkand. Sí, com ho llegiu, Hulkand: una ciutat que ens ofereix imatges impagables, com ara una banner donant el pit a un nadó verd. Aquest còmic ens presenta un Logan cansat en un viatge que tindrà molt de crepuscular i que ens recorda vagament el film titulat senzillament Logan (James Mangold, 2017) que serà la darrera protagonitzada per Hugh Jackman en la pell i les urpes de Lobezno. Aquest gran personatge ha tingut un paper rellevant en les tres entregues de la saga cinematogràfica dels X-Men: de X-Men (2000), X-Men 2 (2003) i X-Men: la decisió final (2006), més una breu aparició a X-Men: primera generación (2011) i un paper destacat a X-Men: días de futuro pasado (2014). El personatge també ha protagonitzat una saga pròpia amb X-Men Origins: Wolverine (2009) i The Wolverine (2013), que ara tanca Logan. Pel col·lectiu és, doncs, una oportunitat per fer una petita aproximació al personatge i als seus orígens. Però abans ens aturarem en aquest film, el que dóna sentit a aquest post d’Els Bastards.
El treball de James Mangold, que ja ens va sorprendre com a productor executiu amb l’excel·lent sèrie Zoo (2015-), o el també magnífic remake d’El tren de les 3.10 (2007) –curiosament un western–, aquí ens proposa un treball crepuscular, allunyat del soroll dels característics films de superherois, fins i tot dels X-Men, i del mateix Wolwerine, que ha tingut una saga pròpia i, també cal dir-ho, irregular, tot i el carisma del seu actor; un intèrpret que no s’ajustava a les característiques del personatge del còmic, perquè aquest no és ni guapo i encara menys alt. Què ens planteja Mangold, que també n’és el productor executiu? Doncs un treball sense concessions, dur; una road movie que és, a la vegada una reflexió sobre la condició de pare i la responsabilitat que això comporta. I ho fa amb mala llet en un ambient sòrdid en què trobem un Logan enverinat pel seu exoesquelet d’adamàntium, cuidant el professor Xavier, en un desert polsós. Cal destacar el gran treball interpretatiu, perquè el filmrecupera un actor desaprofitat Richard E. Grant, en el paper del doctor Rice, el culpable de tot plegat i ens ofereix un mutant albí, (Stephen Merchant (Caliban)), que té la facultat de rastrejar els de la seva espècie i que al final actuarà amb lleialtat i coherència. Deixem pel final la jove actriu Dafne Keen, actriu britànica i espanyola –de segon cognom Fernández– que encarna Laura Kinney / X-23, la filla de Lobezo, que converteix una aparent inexpressivitat en una gran interpretació i que és capaç de demostrar que es tan o més salvatge que el seu pare biològic.
A banda del magnífic treball interpretatiu, som davant d’un western de superherois que ja ni busquen redimir-se, en tot cas morir en pau en un viatge a una Ítaca impossible: un veler per navegar per alta mar. Tot i que les escenes d’acció són absolutament magnífiques, és en els diàlegs on aquesta fosca i violenta pel·lícula destaca per tancar de manera magnífica la saga de Lobezo. No ens podíem esperar un final així. I menys, trobar-nos, salvant les distàncies, un treball que s’inspira sense concessions –i el director ho mostra explícitament– en el gran western romàntic, i també crepuscular, mai filmat: Arrels profundes (Shane, George Stevens. 1953). I tot s’amplifica quan, al final, la nena, que és filla de Lobezno, creada en un laboratori amb el seu ADN, recita el diàleg que Shane, al final del mític western, fa a Brandon Wilde. Cal tenir present que el film passa molts anys després de Dies del futur passat, en què, recordem, Logan viatja en el temps per recomposar la saga malmesa.
Ara estem en un món on ja no neixen mutants. La pel·lícula no fa cap tipus de concessió, si bé es pot entreveure un futur, per alguns, a costa això sí de sacrificis de persones que ja estan de tornada i que només volen morir. Un Charles Xavier decrèpit i que s’insinua que pot tenir Alzheimer que, en un llit, en un casa on un una família els ha acollit, diu que aquell és «el millor dia que ha tingut durant anys». Un triangle format pel vell i decrèpit Xavier, però amb unes facultats mentals devastadores –extraordinària l’escena del casino–; un Logan que ha de fer de fill –veurem com el porta a cagar– i que, a la vegada, es veu obligat a fer de pare de la nena, objecte de tota la trama. Aquí els mutants són creats en un laboratori com a arma; és a dir, han estat exterminats, ja no en neixen, però els poders no volen deixar de perdre’ls pel potencial que tenen per als seus fins. Fins i tot Logan haurà de lluitar contra un clon seu, més jove, més fort, més poderós, a qui no pot, ni podrà, guanyar. El llop protegint els cadells, una colla de nens creats en un laboratori que han escapat gràcies al sacrifici d’unes infermeres que paguen un preu molt alt, massa, per salvar-ne un quants. I quina cabronada: els americans, a qui tant agrada experimentar, ho fan a Mèxic, amb dones mexicanes, que després sacrificaran i, a més, no tindran cap inconvenient a matar els nens, perquè aquests es neguen a ser considerats armes. Un viatge cap a un lloc que es diu Edèn, tret d’un còmic de X-Men, que sembla impossible que existeixi, en un final per creuar la frontera al Canadà, pàtria de Logan. El film no és només crepuscular, sinó que en aquesta línia de temps és el final de tot, dels X-Men. Un consell: no us perdeu el pla final i el que fa la nena, tot un símbol, que tanca de manera brillant un treball que ens acosta a la part més fosca d’uns personatges que, i encara que no ho reconeguin, busquen la redempció: «Així que això és el que se sent», diu Logan al final de tot, admetent, finalment, que és pare.
«Soc el millor en el que faig, però el que faig no és gaire agradable.»
James Howlett, canadenc i més conegut com a Wolwerine o Lobezno, és un personatge de còmic de l’editorial Marvel que va néixer gràcies a Len Wein, Herb Trimpe i John Romita Sr. Està dotat d’un parell de jocs de tres grapes retràctils als avantbraços i implants als ossos d’adamàntium, un metall de duresa extraordinària. Té uns sentits més desenvolupats que els humans i una capacitat autocurativa. De fet, és mutant per això, i no pels implants. La seva primera aparició va tenir lloc el 1974, a les planes del número 180 de l’Increïble Hulk. Posteriorment, el gran escriptor Chirs Claremont i el dibuixant John Byrne, juntament amb Kevin Smith, van acabar de matisar el personatge. És complicat resseguir, i més quan parlem de l’univers Marvel, la història de qualsevol dels seus personatges, fins i tot els secundaris, per no parlar de les versions alternatives que aquests poden tenir. Marvel, a diferència de DC, ho ha tingut des de sempre tot bastant sota control –tret de la saga del clon de Spiderman, de la qual ja us avanço que el Col·lectiu no en vol ni sentir a parlar, si més no al cinema! Som davant d’un personatge carismàtic, que ha arrelat fort en el fandom i que va tenir el seu punt àlgid durant les dècades dels vuitanta i noranta del segle passat. Això ha fet que Marvel, amb més o menys fortuna, l’hagi anat passejant per moltes sagues, arran precisament del seu rendiment. I és que Loberzno té mala hòstia perquè el poden convertir en un assassí, en un brètol, en macarra, en el que vulguin, amb més o menys fortuna.
El gran Claremont: la fundació
Els aficionats als mutants de la Marvel tenen clar que Chris Claremont és un referent a l’hora de dotar aquest personatge segurament de les millors històries i arcs argumentals. Claremont va posar les bases, moltes de les quals es van aprofitar a la saga cinematogràfica. Va donar a Lobezno les raons, un passat que sempre hi és i que no acaba de sortir. De fet, el personatge és pràcticament immune a les malalties i al dolor, fins i tot al psicològic, per la qual cosa té un mecanisme que esborra records que li puguin fer mal, d’aquí ve que no acabi de recordar. En quest sentit, la col·lecció de la biblioteca Marvel sobre Loberzno us pot ajudar a entendre el personatge en aquest període.
El codi del Samurai
A inicis dels anys vuitanta del segle passat, Lobezno no és encara un personatge sobreexplotat com acabarà sent. El 1982, una altra vegada gràcies a Claremont i amb el gran Frank Miller, descobrirem un Lobezno enfonsat i insegur de controlar els seus instints animals. Aquesta sèrie fundacional de quatre números passa al Japó i té aires de caiguda i de redempció, on veiem el personatge que podria haver arribat a ser. Lobezno sortirà del pou gràcies a Yukio, una assassina que l’ha de matar i que no se’n pot enamorar. A Logan estigueu atents perquè es veu en aquell magatzem atrotinat on viu amb una katana penjada a la paret.
Els instints animals
El treballa de Barry Windsor Smith Arma-X ens presenta algunes de les històries més impressionants –i més violentes– i, el que és més important, deixa clar com Lobezno es converteix en una autèntica màquina de matar. A més, descobrirem com té l’esquelet d’adamàntium, quan és segrestat per algú que es fa dir El Professor. De fet, no és exactament un còmic de Lobezno, perquè ens parla d’abans d’entrar a formar part de la patrulla X.
En terres canadenques
Lobezno: orígens (2001), no va ser gaire ben rebut per alguns fans. La veritat és que intentar explicar la història d’aquest personatge estava cantat que no faria tothom content. En tot cas, va ser un èxit absolut i pels defensors, un clàssic instantani. No oblidem que Logan és canadenc. El còmic situa l’acció al Canadà, a finals del segle XIX, i ens presenta un relat èpic, tràgic, d’amors impossibles, rancúnies i traïcions. Un drama històric que ens ajuda a comprendre el personatge. Un treball que, agradi o no, ja forma part del cànon.
Lobezno és una personalitat orgullosa tancada en un cos menut –s’emprenya quan li diuen baixet–; fumador compulsiu, i arribat el cas fins i tot pedant, ens deixa anar perles com ara: «Soc el millor en el que faig, però el que faig no és gaire agradable.» És un mutant perquè té un sistema d’àutocuració que fa que sembli que té trenta anys, quan en té més de cent. El govern canadenc va aprofitar aquesta singularitat per experimentar amb ell i implantar-li les urpes i els ossos d’adamàntium que fan que, a més, sigui encara més resistent i letal. Separat de la seva mare, incapaç de tenir fills, torturat per haver potenciar les seves habilitats, es converteix en un personatge que s’odia i que es passa cada minut de la vida reprimint els seus instints animals. Aquest és Logan. Un personatge que, quan el professor Charles Xavier li diu: «Ets un animal», ell respon: «Em dic Logan! Logan! I sóc un home!»
Us ha parlat el Col·lectiu Bob Merrick.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas