Amb l’estrena de Logan es constata que els superherois fa temps que protagonitzen productes saturats de grans efectes però orfes de tota coherència i sentit argumental (The avengers i Justice league) que no fan altra cosa que empènyer el gènere cap a un necessari tancament de cicle, cap a una hibernació purificadora, com ja abans havíem vist amb els zombis i el western. Ara ja només s’aguanta la paròdia (Deadpool, Ant-Man i Guardianes de la galaxia), última fase d’aquest cicle vital. El cas és que el prolífic univers dels superherois neix, fonamentalment, d’històries mitològiques heretades dels clàssics grecs i pensades per explicar, sobretot, les cabòries existencials de l’ésser humà en ple segle XX. Aquests superherois, que durant el segle XXI han viscut la seva gran època daurada al cinema i a la televisió, comencen a fer visible el seu esgotament, la seva apatia i, sobretot, la seva falta d’emoció. L’essència de les històries dels herois i dels superherois ha estat sempre l’èpica i l’emoció fruit d’una tensa bipolaritat entre poders especials i qualitats i defectes humans. Això és el que els ha convertit sempre en models, en icones per a més d’una generació.
Wolverine, un dels grans líders d’aquesta fornada cinematogràfica sorgida l’any 2000 amb la primera aventura dels X-Men, ha dit prou. Almenys de moment. I, vista la qualitat de la seva trilogia, no és d’estranyar. Wolverine va començar prou bé, capitanejant amb fúria el pes d’un grup de mutants amb els quals inicialment no combregava gaire, per anar decaient, sobretot pel que fa a la seva saga personal, en una espiral de despropòsits culminats amb aquest Logan, un film irregular i, sobretot, molestament irrespectuós amb El vell Logan, el còmic original del qual suposadament beu. Wolverine -recordem-ho- ha estat sempre una mena de cowboy solitari, de pistoler taciturn condemnat a viure eternament per recordar les seves misèries, que de fet són les de tots nosaltres: la incomunicació, la ràbia pel que és injust, la soledat, l’amor no correspost, tornar a aixecar-se per superar els obstacles…
De tot això, a Logan n’hi ha més aviat poquet, i no serà perquè en Hugh Jackman, superb actor i possiblement el millor Wolverine que podríem haver tingut en aquestes dues dècades, no hagi mantingut el llistó ben alt. Una mica com el que va intentar Pierce Brosnan i el seu James Bond amb la morralla generacional que li va tocar tirar endavant. Com deia, el film intenta vendre un viatge crepuscular amb tocs de western futurista, però el guió és tan previsible i el disseny de producció tan gris, tan sorprenentment pobre, que el film arrenca sense convicció i, pocs minuts després, ja és víctima de la previsibilitat i l’absurditat més execrables. Les poques escenes d’acció tenen una gran factura, cert, i també hi ha més gore i sang que en les anteriors aventures, però realment aporten alguna cosa? No hi ha ni un sol moment en tot el metratge que patim pel drama dels seus protagonistes, un Wolverine malalt i en hores baixes, una repel·lent nena mutant amb qui s’entreveu un passat comú i un Charles Xavier nonagenari i amb incontinència mental, tot plegat com tocat pel sempre presumptuós i irritant superrealisme nolanià. Pel que fa als dolents de torn, pobrets, són tant o més tous que la defensa del París Saint-Germain i són tan asèptics, tenen tan poca personalitat, que fins i tot generen llàstima. En aquest context, parlar d’històries crepusculars i d’homenatges a clàssics del western com ara Raíces profundas, quan els vincles emocionals dels personatges estan menys elaborats que a La que se avecina, sona a presa de pèl. I a hype.
És aquí precisament quan retrunyen a l’imaginari El aventurero de la medianoche, Yo, el halcón i A perfect world, entre altres films, road movies i westerns moderns -poca broma- excel·lentment ben escrits i estructurats en què el factor dramàtic i emocional pare-fill-avi deixa en evidència la trama que ens ocupa, i que els autors haurien fet bé de revisar prèviament. Possiblement així no hauríem patit un cúmul de llacunes i incongruències insofribles, spoilers que enumero a continuació per al més profà: què els ha passat a la resta de mutants? De què i per què està mortalment malalt en Logan si en teoria era immortal? Quin tipus d’atacs té en Charles Xavier? D’on cony surt la nova i rejovenida arma X? Per què ens importa tan poc que morin nens mutants en la batalla final? Per què les morts de Charles Xavier i Wolverine són pretesament tan mundanes i poc èpiques? Com acaba realment el viatge? Tot plegat un seguit de preguntes sense resposta que haurien de molestar l’espectador mínimament exigent i madur, i que el més versat hauria d’intentar resoldre criticant el film i no recitant dades i més dades fora de lloc. I a la merda tot, home…!
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat