Taboo és una sèrie estranya. Tan, com el seu protagonista: James Keziah Delaney, que és axí com s’anomena el personatge que interpreta Tom Hardy. Misteriós, fosc, obscur… i, malgrat tot o per aquest mateix motiu, hipnòtic. Com la història que vesteix aquesta sèrie que porta el segell de la BBC i l’HBO i que malgrat que no ha arribat a les expectatives creades (molt altes, s’ha de dir) sí que podem confirmar que de tan pertorbadora encara resta al nostre subsconscient setmanes després que hagi conclòs l’emissió dels vuit capítols de què consta.
Li va costar arrencar, amb uns primers episodis en què es prometia més que no pas es mostrava en aquesta història ambientada en una Londres imperial de principis del segle XIX, governada per un rei patètic i fastigós i enriquida per la corporació multinacional més poderosa del món mundial, la Companyia de les Índies Orientals. Captiva l’ambientació, bruta, porca i boirosa de l’època, amb el rerefons de la guerra manifesta entre els incipients Estats Units d’Amèrica i el Regne Unit. Un retrat de la infàmia que va suposar el descobriment del Nou Món i tot allò que va venir després, també de l’expansió al continent africà i, per descomptat, el sotmetiment als pobles nadius i l’esclavatge.
Un teló de fons entre l’estètica de Peaky Blinders i Els miserables.
I és aquí on entra en escena des del primer pla i fins a l’últim aquest tros d’home: Tom Hardy i el seu James Delaney, un personatge donat per mort que torna al cap de molt temps a reclamar allò que és seu, per la qual cosa s’haurà d’enfrontar als poders fàctics. «Jo sóc la sèrie!», només li falta cridar al protagonista, perquè ell ho és tot i ell s’ho menja tot. Imposa i intimida, tant com atreu. Tom Hardy, que és l’actor i un dels creadors de la sèrie (juntament amb el seu pare, Edward Chips Hardy i Steven Knight, i la complicitat de Ridley Scott), torna a imposar la seva fisicitat com ho va fer quan va encarnar el brutal Bane de The Dark Knight Rises o el més salvatge Mad Max. No menys violent, novament inquietant i mancat del do de la paraula, aquí ve a ser un encreuament entre el Bill Sykes que ja va interpretar a Oliver Twist i Hannibal Lecter (ho diu ell). Res que no li hàgim vist fer anteriorment, com dèiem, pura quintaessència d’hermetisme emocional i brutalitat escènica. Que tampoc és fàcil.
Els espectadors, atònits, no tenim cap més opció que seguir-li les passes des del primer instant, sense alternativa a saber més enllà del que observem i se’ns revela. No a l’estil dels germans Dardenne, amb la càmera a mà enfocant el clatell del protagonista, tampoc fins aquest extrem, no ens passéssim! Lluita pel poder, incest, crueltat, duels, misèria, riquesa… tot protagonitzat per secundaris que no li fan ombra en cap moment, personatges satèl·lits que li donen rèplica sense despuntar mai. I no serà perquè el repartiment no estigui a l’altura: Oona Chaplin, Michael Kelly, Stephen Graham, Franka Potente o Jonathan Pryce, el més potent encara que repeteixi els tics del High Sparrow de Joc de trons.
Si sou dels que reclamàveu una alternativa als drames d’època típicament british a l’estil Downton Abbey aquesta és la resposta més contundent.
God save King Hardy!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn